Aquí plouen rècords
JESSE OWENS
Com hem d’oblidar els Jocs del 1936? Com hem d’oblidar Jesse Owens donant una lliçó als atletes de Hitler? A l’eix del Tiergarten
s’aixeca la columna de la Victòria: com que la podem veure des de qualsevol
cantonada, ens explica on som
Els últims set rècords del món de marató s’han batut a Berlín. La fita ens diu bastantes coses. Entre d’altres, ens explica que la capital alemanya és un paradís per als corredors. Vaig tenir l’ocasió de comprovarho un setembre del 2008, a finals de mes, al voltant de la data en què es disputa la marató, aquella prova en què sempre guanya un atleta africà.
En els últims temps, sempre guanya Eliud Kipchoge.
Si al lector li agrada l’atletisme, ja deu haver sentit parlar de la llegenda keniana. Eliud Kipchoge és l’home que una vegada, fa dos anys, va estar a punt de trencar la barrera de les dues hores en la marató. Es va quedar a un no res, a 2h 00m 25s. Tot just a 26 segons de l’impossible. Fa quinze anys, els analistes donaven voltes al tema. Es preguntaven si la nostra generació
veuria mai un home corrent la marató en menys de dues hores.
Llavors estàvem a cinc minuts d’aconseguir-ho. Cinc minuts, un món. Més o menys, una milla de distància. Una milla terrestre, 1.609 metres. Avui hi estem a un tancar i obrir d’ulls. Diuen que Kipchoge tornarà a intentarho a l’octubre. En un lloc i un dia per concretar. Tornem a Berlín! Ja era tardor i l’ambient es refrescava entre els til·lers del Tiergarten. Al llarg dels camins s’ofegava el rugit dels cotxes, que avançaven pels carrers adjacents. L’argila era ferma, una mica relliscosa. Feia setmanes que no havia plogut. Al Tiergarten em trobava amb ciclistes i veïns que passejaven el gos mentre corria a bon pas, anant des dels marges del parc zoològic fins a la ribera de l’Spree, passant per la porta de Brandenburg i també pel monument a l’Holocaust.
Si parava el cronòmetre i em concedia un respir, podia distingir els diputats. Amb el maletí a la mà, aquests senyors baixaven dels cotxes oficials i pujaven els esglaons que conduïen cap al Bundestag.
En l’eix de la història, l’eix del recorregut, hi ha la columna de la Victòria. Són 69 metres de torre, una columna que commemora la victòria dels prussians i els austríacs contra Dinamarca el 1864. La columna uneix cinc avingudes. I com que la podem veure des de qualsevol cantonada, ens explica on som. Lectors, en teoria, al Tiergarten no us hauríeu de perdre.
El perímetre del parc és ampli, dona per a un bon trot. La volta completa s’acosta als set quilòmetres. D’acord, no és el parc més gran de Berlín. El recorregut del Tegeler Forest és més llarg: arriba als onze quilòmetres. El que passa és que el Tegeler Forest està escairat al mapa.
La ubicació del Tiergarten és ideal, en especial per al turista.
Està a un pas del cor de Berlín, en una zona atapeïda d’hotels. I les línies que ofereix són fermes, molt poc pronunciades. Si el GPS no perd contacte amb el satèl·lit –i de vegades passa: el bosc és frondós–, el balanç del desnivell és minúscul. Ni puges ni baixes. Si les cames i el cor donen de si, al Tiergarten pots anar realment de pressa.
Deixarem una cosa molt clara, però. Si volem anar a córrer a Berlín, hem de ser acurats amb les dates. He trotat pel Tiergarten a l’estiu i a l’hivern. L’últim estiu va ser desproporcionat, sorprenent per als berlinesos, que es movien amb la llengua fora.
Alguns quilòmetres més a l’oest, a l’Estadi Olímpic –memòria viva dels Jocs del 1936, amb Jesse Owens donant una bona lliçó als atletes d’Adolf Hitler–, es disputaven els Campionats d’Europa. Eren l’aparador per a l’emergent Jakob Ingebrigtsen.
Ningú no hauria dit que aquell adolescent noruec era noruec. Es va defensar com un gat de panxa enlaire en els 1.500 i els 5.000 metres. Va guanyar les dues curses i es va convertir així en el primer home que signava un semblant doblet.
Jakob Ingebrigtsen amb prou feines advertia la calor, aquelles onades que queien a plom sobre la ciutat. No corria el vent. Els veïns es deshidrataven al vagó del metro. Berlín no està preparada per suportar aquells corrents d’aire càlid, els 36ºC que ens envoltaven. Tan sols es podia trotar pel Tiergarten durant les primeres hores del dia. O al capvespre, quan refrescava una mica, tampoc no gaire.
A l’hivern passava just el contrari. De vegades es gelen els llacs del parc o els camins que s’estiren entre els til·lers. Doble guant, doble malla, doble gorra. No surt el sol al firmament. El termòmetre se sepulta. Cau per sota de -10ºC.
Quan passa això, cal desplaçar-se amb tacte pel Tiergarten. El ferm és relliscós. Ni una ànima passa rodant. Aquests dies, tendim a pensar-nos-ho abans de sortir a trotar.
Al final, ens decidim. Això és Berlín, el Tiergarten. Tret que visquem a la ciutat, tindrem poques oportunitats com aquesta.
BERLÍN
JAKOB INGEBRIGTSEN
Ningú no hauria dit que aquell noruec era noruec: malgrat la calor, es va defensar com un gat de panxa enlaire