Un tàper i coberts Jacobsen
L’escena és la següent: a l’exterior, conduïts per Elena Ramírez –directora de Seix Barral–, Enrique Vila-Matas, Fernando León de Aranoa i el cònsol del Perú, Antonio García Revilla, parlen de Julio Ramón Ribeyro. Es commemora el 25è aniversari de la seva mort i el 90è del seu naixement. Així, l’editorial celebra el final de curs publicant la seva obra completa i mostrant-nos, com ja és tradició, els racons més encantadors de la ciutat en plena onada de calor. Aquesta vegada és la terrassa del Palau de la Virreina. Hi ha tanta set, que la cervesa s’acabarà abans del previst. Per evitar la deshidratació, Ignacio Martínez de Pisón tasta el vi; Jordi Soler diu que això és un suïcidi, però s’hi apunta. La scout Diana Hernández comença amb aigua. Cristina Fernández Cubas es venta. Hi ha Pere Gimferrer, Teresa Bailach, Clara Usón, Paula Bonet, Patricia Escalona (no se la perdin avui horabaixa cantant Let it be amb Màrius Serra al piano, a The Weekly
Mag, programa de Marcela Topor). La qüestió és que alguns s’han refugiat a dins, on hi ha aire condicionat. Per exemple Mathias Enard, Joan Miquel Oliver, que va tocar a L’Oncle Jack, temple de Jack Daniel’s a l’Hospitalet; també Javier Aparicio. I Use Lahoz, que en veure la bossa groga de tela amb l’smiley Acid-House-Barcelona de l’editor Marcel Ventura, li pregunta: “Què portes? El tàper?”. Incís: Ventura és el director de Temas de Hoy, segell del Grup Planeta que publica joves moderns o moderns per a joves. Efectivament, a la bossa hi duu una carmanyola amb les restes del dinar. Però, a més, hi duu dos parells d’ulleres de sol (cinccents euros cada parell), i una forqueta Arne Jacobsen. I un tàper, insistesc. Alguna cosa no lliga.
Arriba Juan Trejo, entra l’agent Silvia Bastos. Nahir Gutiérrez supervisa. Veig Olga Merino, Guillermo Schavelzon, Juan Cerezo, Pema Maymó, Llàtzer Moix, Toni Iturbe, Txell Torrent, Mireia Lite, Marta Carnicero, Laura Fernández, Matías Néspolo, Eloi Fernández-Porta, Marina Penalva, Milo Krmpotic, Philipp Engel, Anna Jornet, Begoña Gómez, Pep Massot, Víctor Fernández i Anna Maria Iglesia, Òscar Carreño, Glòria Gutiérrez i Carina Pons, que suggereix que, a la versió digital d’aquesta crònica, els noms propis vagin enllaçats a la Viquipèdia de cadascú. Amb la crítica i professora universitària Anna Caballé, recordam la presentació de Fabulosas y rebeldes, de Joana Bonet. Fou a Las Cosas de Martínez, a Gràcia. Alguns venien del 080 Barcelona Fashion. Hi havia Judit Mascó, Núria Ribó, Javier de Benito, Gemma Lienas, Jorge de Cominges, Alfons Luna, germà de Joaquín i redactor en cap de France Presse; Jaume Boix, director d’El Ciervo; l’editora de Destino, Anna Soldevila; el director del Grup 62, Emili Rosales, i Arcadi Espada. Patricia Jacas va llegir fragments del llibre, que l’amfitriona, Inés GarcíaAlbi, defineix com a valent i honest: “Hi ha molta batalla explicada i molta de guanyada” des que, el 1992, Bonet creàs i dirigís la revista
Woman. Llavors ja era una periodista de referència, i ha elevat la moda a les pàgines de cultura.
Bonet rebé moltes trucades quan els seus convidats s’assabentaren que Joaquín Luna l’acompanyaria en la presentació. Però “un home elegant sempre tindrà lloc al meu cor”, deia ella. I també: “Sortirà d’aquí convertit en un home nou”. De fet, gairebé va ser així. Quan ell intentava un: “Els homes també patim”, o “Les dones no teniu el patrimoni dels sentiments”, o “Soc d’una generació en què, si s’enfonsa el Titanic, les dones i els nens van primer”, ella contestava: “El patriarcat també ha estat horrible per als homes; el dia que siguis feminista, aniràs més lleuger”. Asseguda al meu costat, la cap de premsa, Alba Fité, aplaudia mentalment. Luna: “El masclisme és lleig; el masclisme és de mal gust”. Bonet: “Tenim titular”. Moltes rialles. Al final, Najat el Hachmi feia broma dient que caldrà mantenir una quota per a senyoros, atès que estan en perill d’extinció. La seva filla Anaïs acaronava la Greta, la llebrera italiana de Mònica Martín, a qui, diu, va conèixer en “aquella casa plena de llibres” que és l’agència MB. Per cert, en arribar, la gosseta va sortir de la seva cistella i anà tranquil·lament a saludar l’autora, per hilaritat del públic. Una hora abans, a La Central, Mireia Sallarès presentava Com una mica d’aigua al palmell de la mà. Una investigació sobre l’amor. Ho feia amb Bru Rovira, a qui els editors d’Arcàdia, Montse Ingla i Toni Munné, enviaren un exemplar, i que va reconèixer en la seva lectura molts escenaris i personatges de quan treballà als Balcans. No només això, també hi identificà una mirada tan artística com periodística (en el sentit clàssic, que és la humana): la de formar part d’alguna cosa per intentar entendre-la. “Buscar la veritat sempre ha tingut dificultats”, destacava Rovira, “en algunes èpoques ha estat la censura; ara és la banalitat”.
Quan Sallarès deia que estava escrivint sobre “l’amor a Sèrbia”, tothom entenia “la mort a Sèrbia”. Tenir prejudicis vol dir que tens una opinió, explicava; el problema és mantenir-los. Veritat, amor i treball són conceptes deixalla que cal reciclar, apunta al llibre. Cosa que, d’alguna manera (no sé quina), lliga amb el tàper de Ventura i la seva forqueta Arne Jacobsen.
“El patriarcat també ha estat horrible per als homes; el dia que siguis feminista, aniràs més lleuger”, afirma Bonet