50 anys de Tusquets: secrets i confidències
Una novel·la, una editorial
El febrer del 1975, sis mesos després de tornar a Lima des de Barcelona, Mario Vargas Llosa es lamentava que els escriptors peruans s’havien “venut al poder”. Ho deia per carta a la seva editora, Beatriz de Moura, que des de feia anys mantenia intenses relacions professionals i personals amb ell i amb altres grans novel·listes, com Gabriel García Márquez, Gabo ,a qui el 1976 la fundadora de Tusquets va demanar que es convertís en soci seu per servir de ganxo a possibles inversors que l’ajudessin a mantenir el negoci, un negoci que avui, mig segle després de néixer, floreix com pocs en el disputat sector del llibre.
Per un desacord entre cunyades
Tot va començar amb una disputa familiar. Beatriz de Moura, llavors casada amb l’arquitecte Oscar Tusquets, ho va explicar així al seu “estimat Mario” el 13 de gener del 1969: “Per pressions de la meva cunyada i directora de Lumen [Esther Tusquets], l’Oscar i deixem Lumen i hem decidit muntar una petita editorial pel nostre compte i sobretot pel nostre risc”. La carta en què l’editora anunciava aquesta escissió a l’autor andí forma part dels arxius de Tusquets donats per ella mateixa a la Biblioteca Nacional. La documentació és ingent i encara s’ha de digitalitzar, però La Vanguardia ha pogut llegir la correspondència amb els dos autors esmentats més la del donostiarra Fernando Aramburu i l’agent literària Carmen Balcells.
Una editora amb mà esquerra La correspondència és una voluminosa expressió d’amor a la literatura. I una lliçó de com es poden compatibilitzar les relacions professionals amb les amistoses sense que les unes facin malbé les altres malgrat les inevitables friccions degudes a les negociacions econòmiques i els sensibles processos d’edició. La mà esquerra de la protagonista d’aquesta història queda palesa en aquesta correspondència. I de perles no n’hi falten.
En la missiva sobre la creació de Tusquets, la llavors jove editora hispanobrasilera –nascuda a Rio de Janeiro el 1939– demanava a Vargas Llosa un text destinat a la col·lecció Cuadernos marginales: una de les primeres del nou segell. Per picar-lo una mica, li diu que ja té un gran reportatge de Gabo sobre un nàufrag i també uns fabulosos textos de Samuel Beckett, entre altres aportacions.
El Relato de un náufrago de Gajo
bo seria un èxit clau perquè Tusquets passés de ser un xiringuito a la sala d’estar de la seva propietària a una editorial sostenible i respectable. També hi va influir que Samuel Beckett guanyés el Nobel d’aquell any. Així doncs, Vargas Llosa va fer bé d’afegir-se al projecte amb Historia secreta
de una novela sobre el procés d’escriptura de La casa verde .El llibret es basava en una conferència seva: “Un text d’unes quaranta quartilles i lleugerament exhibicionista”, va admetre a De Moura.
Quan l’assaig estava a punt de sortir, a finals del 1971, l’autor es va mostrar picallós amb l’edició, irònic amb la portada proposada i molt segur d’ell mateix amb les perspectives de la publicació: “Et prego que verifiquis les esmenes amb tanta cura com puguis: el tipògraf, quan corregeix una errata, acostuma a compensar-la cometent-ne una altra pels voltants”, va avisar. “La caràtula no em causa esgarips d’entusiasme”, va ironitzar. “Pel que fa als 20.000 exemplars de tirada que em proposes, no t’hi amoïnis. Estic segur que desapareixeran de seguida”, va presumir.
Al cap d’un mes, l’empresària va enviar a Vargas Llosa un número de la revista Triunfo amb un avançament d’Historia secreta... A ella no li agradava la pàgina, i es va enfilar amb la queixa, entre concreta i general: “Estimat Mario, de Madrid no se’n pot esperar més, i de Triunfo, encara menys. És una revista avorrida. És que l’esquerra madrilenya encara és més trista que la catalana? Quan veurem a Espanya una esquerra amb sentit de l’humor?”
Atac als col·legues peruans
El febrer del 1975, Vargas Llosa confessa a l’editora “la increïble nostàlgia per la bonica Barcelona”, on havia residit entre el 1970 i el 1974: “Dels molts llocs on he viscut és on vaig arribar a sentirme més bé, a integrar-me més i a estimar més la gent”, afirma. El futur Nobel contraposa aquesta sensació a la que té des que va tornar a Lima l’estiu anterior. No hi ha trobat cap còmplice entre els seus col·legues: “Aquests escriptors peruans només ho són mentre no poden ser cap altra cosa; tot just se’ls presenta l’oportunitat de vendre el seu prestigi literari miserable al poder, s’hi llancen com daines”, exclama. A la mateixa carta, Vargas Llosa elogia el llibre que De Moura acaba de publicar, Suma, per bé que troba que es queda curta. “Fes-me cas –li suggereix– i la pròxima novel·la planeja-la perquè com a mínim pesi un quilo. Tingues present que una novel·la amb més de 400 pàgines només pot ser bona”.
La relació de l’editora amb Vargas Llosa durarà molts anys. Òbviament més que la que té amb García Márquez, a qui tot i això s’adreça així el gener del 1976: “Necessito un milió i mig de pessetes. Per aconseguir-les, faré una societat. T’hi podria considerar soci, encara que la teva aportació sigui simbòlica, perquè les persones que posen diners en aquesta mena de negocis se sentin justificades intel·lectualment? La part divertida seria que tu no assistiries a les juntes”. La proposta no va tirar endavant.
A crits amb Gabo
El narrador colombià devia ser un negociant dur. Així es desprèn d’una comunicació de De Moura a Balcells: “Vaig parlar amb en Gabo respecte a un 15% de royalties a partir dels 20.000 exemplars per Relato de un náufrago. És molt”, objecta. I esmenta una altra disputa pels drets de traducció: “Ja vam parlar a crits d’aquest tema amb Gabo. Tot i això, som els amics de sempre. Qui decideix què ha de fer amb un llibre és l’autor i ningú més. I al Gabo i al Mario els obeïm. Quin remei!”.
La confiança entre Beatriz de Moura i els seus escriptors arriba a la plenitud amb Fernando Aramburu. El futur autor de Patria conquesta l’editora el 1996 amb una primera novel·la, Fuegos
con limón. Després arriben els relats de No ser no duele, sobre els quals les cartes revelen un interessant estira-i-arronsa amb relació a si convé eliminar algunes de les narracions. “Beatriz, confessa que tens una mica de recança als llibres de contes”, diu ell. “T’equivoques”, li replica ella. El llibre es publica.
“Fernando, no t’estafarem”
L’obra d’Aramburu es consolida a Tusquets i alhora la seva amistat amb la propietària, a qui aviat diu coses com “bellesa” i “dolçor”. Una confiança que es posa a prova més d’una vegada, com quan el 2005 ell es mostra molest: “El que havia d’haver estat un motiu d’alegria, la publicació de Bami
sin sombra a Mèxic, m’ha deixat un neguit. Ningú no es va prendre la molèstia d’informar-me’n. Aquestes coses, Beatriz, em distreuen i no m’agraden”. Beatriz de Moura, que estava acabada d’operar, li respon: “Estimat Fernando, en aquesta casa no t’estafarem mai. Ha estat una distracció. Espero que ja estiguis tranquil. I, si no, no dubtis mai a preguntar el que no acabis de veure clar. Entesos? Una abraçada”.
“Només l’autor decideix què fa amb el seu llibre, i a Gabo i a Mario els obeïm: quin remei!”, diu l’editora a Balcells