El ‘premier’ Johnson

La més que probable victòria de Boris Johnson en la cursa per reemplaçar Theresa May preocupa sobre manera Ignacio Martínez de Pisón, que es pregunta com és possible que algú amb tants defectes hagi ascendit al cim de la política britànica: “Com sembla que no és dels que es rebaixen a demanar nous ajornaments, a Johnson no li quedarà cap altra opció que saltar de la UE en ple vol i sense paracaigudes, i amb ell es llançaran al buit els més de seixanta milions de britànics”.

Si jo aspirés a la presidència dels Estats Units, no admetria en la meva candidatura ningú que s’anomenés Johnson. Els únics presidents Johnson que hi ha hagut van arribar a la Casa Blanca com a conseqüència de l’assassinat del titular. L’abril del 1865, el vicepresident Andrew Johnson va succeir Abraham Lincoln després que aquest morís tirotejat al teatre Ford de Washington, i el novembre del 1963 el vicepresident Lyndon B. Johnson va fer el mateix després de l’atemptat en què va morir John F. Kennedy a Dallas. Sembla evident que el cognom té mala sort, almenys per als que són a prop. També hi ha un exgovernador republicà de Nou Mèxic anomenat Gary Johnson a qui, per si de cas, el seu propi partit es va encarregar de tancar-li totes les portes en el camí cap a la Casa Blanca. Va acabar presentant-se el 2016 pel Partit Llibertari, no cal dir que amb uns resultats més aviat magres. Ho sentim, senyor Johnson, amb el seu bonic cognom pot aspirar a moltes coses, però no a la presidència dels Estats Units. Ningú no voldria tenir-lo al seu costat.

Passem cap a aquesta banda de l’Atlàntic. En els tres segles d’existència del càrrec de primer ministre britànic, no hi ha hagut cap Johnson entre les gairebé seixanta persones que l’han ocupat. Però la malastrugança dels Johnson, de la qual fins ara s’havien salvat els britànics, està a punt d’afectar-los. Si no hi ha res que ho impedeixi, d’aquí uns dies Boris Johnson derrotarà el per a mi desconegut Jeremy Hunt en l’última ronda de les votacions internes del Partit Conservador i s’erigirà en el successor de Theresa May. Boris Johnson, aquest paio amb nom d’espia soviètic i cognom de xampú per a nens, serà, com se sol dir, el nou inquilí de Downing Street! Per mi és incomprensible que un impresentable com ell, que no valdria ni per a regidor de poble, hagi de ser el pròxim primer ministre del Regne Unit. La seva comunicació no verbal és devastadora: els gestos simiescos de fanfarró desmesurat,

l’aspecte de hooligan amb ressaca, el pentinat inversemblant. I la impressió que transmet tampoc no millora gaire quan el sents parlar (o cridar, com sembla que passa amb relativa freqüència quan està a soles amb la seva parella actual).

Fa poc Max Hastings, prestigiós historiador i periodista que va tenir a les seves ordres Johnson en l’etapa en què va ser director del Daily Telegraph, li va dedicar un article a The Guardian en què li va dir de tot: bergant, pocavergonya, un home en fallida moral que menysprea la veritat i només està interessat en la seva pròpia fama, un covard que només busca dir-li a l’audiència el que vol sentir, un incapaç que no té cap mena de dignitat... El diagnòstic de Hastings no pot ser més pessimista: que Johnson arribi a ser primer ministre significarà l’abandonament per part de la Gran Bretanya de tota aspiració a ser un país seriós, i la desfeta subsegüent farà del Brexit un problema menor.

Tot va començar precisament amb el Brexit i amb la mania d’alguns polítics de jugar als referèndums. Un d’aquests referèndums va sortir malament, i el preu que David Cameron va haver de pagar va ser passar a la història com un cap de trons. Un preu veritablement baix si tenim en compte que va deixar el país fet pols i sense aparences de millorar. La nova pròrroga per abandonar la UE s’acaba el proper 31 d’octubre. Què creu Johnson que pot aconseguir en tres mesos que no hagi aconseguit Theresa May en tres anys? Com sembla que no és dels que es rebaixen a demanar nous ajornaments, a Johnson no li quedarà cap altra opció que saltar de la UE en ple vol i sense paracaigudes, i amb ell es llançaran al buit els més de seixanta milions de britànics.

Però almenys en aquest cas és cert això que les societats tenen els polítics que es mereixen. El gran vencedor de les passades eleccions europees va ser Nigel Farage, segurament l’únic polític que podria competir en barroeria amb Boris Johnson. Un de cada tres votants britànics va optar pel partit de Farage, que va obtenir un èxit històric: dels dos centenars de candidatures amb representació a Brussel·les, va ser la que va aconseguir més escons, ni més ni menys que vint-i-nou. Aquest és el nivell: Nigel Farage, Boris Johnson... No és estrany que, amb la perspectiva que donen l’experiència i el coneixement del passat, l’article de Max Hastings traspuï fatalisme. El país camina decidit i joiós cap a l’autodestrucció. Com seran les coses a partir de l’1 de novembre? Quin impacte tindrà el Brexit en els sous dels treballadors, els drets dels ciutadans, el dia a dia de les famílies? En quina mesura aquest brot de nacionalisme i xenofòbia farà malbé la convivència? Els vells fantasmes irlandesos trauran a passejar novament les cadenes? Els escocesos es lligaran el kilt al cap? Fa uns anys es va publicar un llibre titulat Por qué fracasan los países. Ara, prenent com a font d’inspiració el cas britànic, els seus autors podrien perfectament escriure Per què se suïciden els països.

És incomprensible que un impresentable com Boris Johnson hagi de ser el pròxim primer ministre del Regne Unit