Els temes del dia
Les constants desavinences entre Vox, PP i Cs en el seu intent per reeditar el pacte andalús a tres bandes, i els objectius diplomàtics del rus Vladímir Putin en la seva visita a Itàlia i el Vaticà.
REPRESENTANTS de Vox i de Ciutadans van intercanviar dimecres a les xarxes socials insults impropis d’aquells que aspiren a la convivència. El rerefons eren les diferències entre els dos partits, que estan impedint de materialitzar, entre d’altres, l’acord de dretes concebut per situar Isabel Díaz Ayuso (PP) a la presidència de la Comunitat de Madrid.
La idea d’aquestes tres forces conservadores era reeditar el pacte que els va donar el control d’Andalusia després dels comicis del desembre del 2018. Però des d’aleshores les condicions han variat. Vox va aconseguir el 28-A vint-i-quatre escons al Congrés dels Diputats, i ara es nega a firmar pactes amb PP i Ciutadans que no el gratifiquin amb concessions o quotes de poder. Per tot això, els últims dies hem assistit a aquestes disputes d’una dreta fraccionada i desavinguda, on l’acord a tres bandes és imprescindible perquè el PP aconsegueixi el poder a Madrid o a Múrcia –on ahir va persistir el xoc–, desplaçant els candidats socialistes, que van ser els més votats el 26-M.
Les raons que aviven aquesta lluita són comprensibles. Ciutadans vol marcar perfil propi i minimitzar els seus contactes amb Vox, que al seu torn no voldria que als governs autonòmics de Múrcia o Madrid es repetís un pacte com el d’Andalusia, on el seu suport al PP i Cs li va reportar poca cosa. La formació ultradretana ja no està disposada a regalar els seus suports. Per la seva banda, el PP manté un perfil més baix, i prova que Cs i Vox llimin diferències, congeniïn i permetin als candidats populars assumir els governs autonòmics... Hi ha encara una altra raó perquè aquestes tres formacions defensin els seus interessos davant els dels rivals: cap
de les tres no descarta una repetició de les eleccions generals, i si aquesta hipòtesi reeixís, cap no voldria anar a la campanya amb fama de tova o de no defensar les idees dels seus votants.
Ara bé, una cosa són les raons que expliquen aquesta lluita i una altra son les conseqüències que se’n deriven per als murcians, els madrilenys i, en última instància, per a tots els habitants del país. Perquè si la sessió de constitució de l’Assemblea de Madrid, prevista per a dimecres vinent dia 10 i convocada sense candidats, acabés sense fruit caldria esperar fins a mitjans de setembre per a un segon intent. És a dir, la Comunitat de Madrid ajornaria dos mesos la constitució del nou govern.
Sovint fa l’efecte que la lluita pel poder obnubila els polítics i els fa creure que el control de les institucions és més important i mereix més temps que la gestió diligent i sense gaire interrupcions. Això és almenys el que es pot deduir quan es permeten embolicar la troca més del necessari i mantenir en un estat d’interinitat les institucions, a còpia de desacords, pactes frustrats i demores encadenades, amb l’amenaça de repetició de comicis sempre present en l’horitzó.
En dies de fragmentació política, com són els actuals, entenem que la negociació és inevitable. També s’entén que exigeixi cert temps. Però creiem que no hauria de durar ni un minut més de l’imprescindible. Perquè els assumptes per resoldre són molts i perquè la imatge que projecten els polítics enredats en bloquejos i ajornaments és negativa fins i tot per a ells: segons un estudi del CIS, el descontentament dels espanyols amb els seus polítics no era tan alt com és ara des del 1985.