Quan Franco va tancar Gibraltar
Record dels 50 anys del tancament
del reixat, com “l’error colossal de la
dictadura”
El bloqueig del Penyal va ajudar a afermar la identitat britànica dels gibraltarenys
L’ historiador britànic George Hills ho tenia clar: “El tancament del reixat va ser l’error més colossal comès pel Govern de Franco per solucionar el problema de Gibraltar”. Un error del qual s’acaba de celebrar el cinquantenari. La data ha passat gairebé inadvertida a Espanya però centenars de gibraltarenys s’han acostat a l’exposició Closure al John Mackintosh Hall, que s’ha obert amb un títol molt significatiu: “Franco, podrem suportar-ho”. És el mateix que al seu dia va fer servir el Gibraltar Evening
Post per donar la notícia. El 8 de juny del 1969, el règim del general Franco va tancar la frontera terrestre amb Gibraltar. La colònia britànica i els seus 30.000 habitants van quedar aïllats. “Amb el tancament i el tall addicional de les telecomunicacions, Gibraltar es va convertir en una ciutat sota setge”, ha assenyalat Joseph García, viceministre principal, en la inauguració de la mostra. Els efectes d’aquell bloqueig es mantenen en la memòria als dos costats del reixat.
L’exposició recorda la visita de la reina Elisabet II el 1954 i del duc d’Edimburg el 1959, amb motiu de la creació del Consell Legislatiu, antecedent de l’autonomia política. A partir del 1965, Espanya va restringir el pas de turistes i a partir del 1966 la Guàrdia Civil, sense previ avís, va retirar el pas de treball a centenars de dones espanyoles que tornaven de Gibraltar. Moltes eren vídues amb fills i es van quedar sense feina. El referèndum d’autodeterminació del 1967 va ser una clatellada per a Franco. Només 44 gibraltarenys van votar a favor d’integrar-se a Espanya i 12.138 van optar per continuar sent colònia britànica.
Espanya va endurir la seva política i la seva propaganda contra el Penyal i va tenir el suport d’Amèrica Llatina, com recorden nombrosos retalls de premsa ara recuperats. No van faltar els que demanaven una intervenció armada per recuperar el Penyal.
El 1969, quan es tanca el reixat, hi havia uns quatre mil treballadors espanyols al Penyal quan pocs anys abans eren 14.000. La Línea de la Concepción va perdre 30.000 habitants durant els anys posteriors al 1969 i va entrar en una greu depressió econòmica de què encara no s’ha recuperat, igual que va succeir a la resta del Camp de Gibraltar.
A la inauguració de la mostra, tant Fabian Picardo, ministre principal de Gibraltar, com Juan Franco, alcalde de La Línea, van recordar els seus familiars, les seves àvies en els dos casos, que van perdre la feina a Gibraltar i els que van haver d’emigrar. “Allò va ser una tragèdia humana en tot el seu sentit. La decisió es va prendre sense tenir en compte la gent de la zona, els interessos personals que hi havia aquí i que la realitat és la que és”, va afirmar Juan Franco.
El tancament del reixat va tenir un efecte contrari del que es pretenia. La identitat gibraltarenya i els seus lligams d’amistat i agraïment cap al Regne Unit es van enfortir de manera radical. “Vam créixer com a poble”, assenyala en un vídeo Luis Wood, que va viure el tancament. Per a molts gibraltarenys, el reixat va ser com el mur de Berlín. “Se’m va morir l’avi i no vaig poder anar a l’enterrament. Es casava la meva filla i no hi vaig poder anar perquè no tenia un dineral per anar a Algesires via Tànger”, assenyala Juan Pecino. Els de La Línea no podien acostar-se a menys de cent metres del reixat. Les imatges de familiars saludant-se des de la llunyania i parlant a crits són conegudes a tot el món.
“Va ser un xoc dramàtic molt seriós. Antigament, el que es parlava a Gibraltar, a casa i als carrers, era l’espanyol. Avui es parla anglès i l’educació és en anglès. El que ni Espanya ni la Gran Bretanya no han comprès és que el que irrita al Camp de Gibraltar és la petita molèstia. I la petita molèstia continua quan es triga molt a creuar d’un costat a l’altre. Molesta moltíssim perquè els afecta personalment”, assenyala l’historiador George Hills al seu llibre El Peñón de la discordia.
Després de la victòria del PSOE el 1982, el primer Consell de Ministres presidit per Felipe González va acordar l’obertura per als vianants del reixat. Espanya i el Regne Unit van acordar el 1984 parlar de sobirania i el reixat es va obrir al trànsit rodat el 1985.