Desesperança de vida

Alguns hem nascut massa aviat, o massa tard, segons com es miri. I aquest alguns som la gran majoria, inclosos els que estem llegint aquestes línies. Hem arribat al món quan la ciència profetitza una població de centenaris i més, però només per als que neixen ara. Els altres ens haurem d’acontentar a mirar des de la llunyania el que podia haver estat i no va ser, si els avis s’haguessin casat més tard o si la nostra mare hagués estat el que abans es denominava una mare anyenca. Com Moisès a les portes de la Terra Promesa, ho veurem, però no ho tastarem. Ni baby boom niXni millennials: som els GM, la Generació Malastruga.

Molt aviat a la nostra vida va ser massa tard. Marguerite Duras es queixava als 18 anys per mal d’amors, nosaltres vam començar abans amb el mal del temps: cada any es recalcula (per millor) el nostre pas per aquesta vall de llàgrimes, que tampoc ho deu de ser tant perquè ningú no vol abandonar-la, començant per un tal Dave Asprey. El senyor Asprey és com vostè i com jo, que ens hauran de treure d’aquí amb fòrceps, la diferència és que el senyor

Asprey té molts més diners i s’ha deixat ja un milió de dòlars en experiments per arribar als 180 anys. I diu que per aconseguir-ho s’ha convertit en un biohacker. No és que nosaltres ho dubtem, ni li desitgem res dolent, que, com diu ell mateix, algú havia de provar-ho, però la llista d’activitats per augmentar la seva longevitat fa pensar una mica en allò de Verge Santa, que em quedi com estic.

Per començar, el senyor Asprey es fa extreure cada sis mesos una part de la medul·la òssia per aconseguir cèl·lules mare i injectar-les-hi per tot l’organisme. També fa la migdiada, o similar, en una cambra de crioteràpia per refredar el cos amb nitrogen. Si el fred conserva millor, als que només tenim nevera ens donaran pel sac amb l’escalfament global. Una altra part de la jornada consisteix a fer banys de llum i posar-se elèctrodes al cap. No sabem si el hackeig biotecnològic se li va acudir abans o després d’aplicar-se els elèctrodes, però una té la seva opinió al respecte després d’haver vist algunes fotos del milionari emergint crioterapeutitzat d’una càpsula davant un senyal digital que marca -246, les ulleres de sol grogues que porta sempre als avions i un somriure que recorda més que vagament Peter Sellers a La festa.

Diu el nostre home, que es va fer ric venent un cafè que requereix com a complements mantega i oli de coco, que també proporciona la seva companyia perquè tot el guany quedi a casa, diu que està disposat a morir en l’intent d’arribar a tan matusalèmica edat. Tot és possible, però el que sí que és segur és que si ho aconsegueix arribarà al 2153 amb la Visa momificada per tanta despesa. Potser l’error del senyor Asprey va ser néixer no massa aviat, sinó massa tard: si en lloc de fer-ho el 1974 hagués estat el 1874 no hauria somiat amb la semiimmortalitat. I tot el que s’hauria estalviat.

Un milionari americà s’està hackejant el seu propi cos per complir almenys 180 anys