Crema Catalunya
No, el títol no és una metàfora política, sinó una referència literal a un problema irresolt: el dels grans incendis forestals. Des del 1987 la lluita contra els focs de forest a Catalunya és eficaç, però mai ha abordat un aspecte específic del problema, com és la presència recurrent dels incendis que assolen milers d’hectàrees.
L’estiu de 1986, quan feia dos anys que era conseller d’Agricultura, van esclatar grans incendis. Va ser un cop molt fort polític i personal, perquè aleshores la responsabilitat dels focs del forest es decantava sobre el departament, i també perquè ens havíem preparat molt. Volíem mostrar que la Generalitat amb les competències traspassades ho feia millor que l’administració central. Va ser un fracàs dolorós.
Però és ben cert que s’aprèn més de l’adversitat que de la fortuna. Perquè se’ns va fer evident que la solució no venia de gestionar millor el que es feia, sinó que calia un altre model. El vàrem definir i fou efectiu. El vaig batejar com a Foc Verd. El nom ha passat però la concepció roman. La nova estratègia era una aplicació de la teoria de la lluita contra el focus. Tota la logística es fonamentava en uns pocs principis i tota l’organització es posava al seu servei: la detecció ràpida del foc, la intervenció immediata evitant que es convertís en front; 13 minuts en condicions ambientals estàndard, i el control social del bosc. Si el foc podia ser reduït ràpidament, el problema desapareixia.
Dins la lògica Foc Verd es construí una nova organització: la Guàrdia Forestal, un cos armat com el seu predecessor estatal l’Icona, que anys més tard el Govern català deixaria inerme, com a responsable de la vigilància i protecció de tot el patrimoni natural de Catalunya. Havia de ser un gran cos en qualitat, que ho és, i en dimensió i mitjans, que no ho és. També
s’impulsaren les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF), per organitzar a la gent del país en la lluita contra el foc. Perquè ningú millor que ells coneix el territori, així com els Voluntaris Forestals com a resposta popular a la destrucció de la natura, que anys després el Govern català va dissoldre.
La gràfica de les hectàrees cremades des de 1974 evidencia la rotunditat de la reducció des de 1987. El programa Foc Verd ha estat un èxit rotund. Es va passar de cremar entre 9.000 i 10.000 hectàrees arbrades a l’any, a poc més de 1.000. Hi hagué però una primera i brutal excepció el 1994. El primer avís: 62.500 hectàrees arbrades cremades, quasi 77.000 en total, i el més terrible, cinc morts i 40 ferits. Els grans incendis es repetirien el 1998, el 2003 i el 2012, fins a enguany. Cada eclosió d’aquesta mena equival a cremar en una sola vegada la superfície equivalent a la de cinc a set anys d’afectació estàndard, però amb un agreujant. És molt més perjudicial un incendi de 500 ha, que 10 de 50 ha. Perquè el gran multiplica el dany més irreversible (contra el que Catalunya fa anys que no lluita seriosament): l’erosió de sòl fèrtil. També destrueix la diversitat de la fauna i flora, l’economia rural, el paisatge, i desmoralitza a la gent de la terra, que se senten, amb raó, abandonada.
Cal evitar aquestes grans eclosions periòdiques del foc. Perquè la detecció i intervenció ràpida a vegades falla, sobretot quan hi ha condicions ambientals que ho fan difícil. Quan la precipitació en els últims 45 dies no supera els 20 mm i la humitat relativa se situa per sota del 30%, els temps de propagació s’escurcen molt, un problema que es multiplica amb el vent.
Els incendis formen part del bosc mediterrani, però ha d’evitar-se que siguin devastadors, i només hi ha una forma d’aconseguir-ho: una planificació per a la prevenció del gran foc de forest, que opera quan ha fracassat la detecció i intervenció ràpida. Després de la gran catàstrofe del 1994 i ja fora de la política professional, vaig posar a punt per a la Generalitat un pla d’aquestes característiques, que deu estar perdut en algun arxiu. La mancança continua i cal esmenar-la, perquè el canvi climàtic afavorirà l’incendi boom.
Com també cal reparar un error molt greu: haver arrencat l’àrea de medi natural, forest i agents rurals del Departament d’Agricultura, trencant així la unitat orgànica i territorial de les polítiques d’àmbit rural, limitant l’aplicació de la doctrina en separar l’extinció de la gent del territori. També formen part de les solucions necessàries en integrar la prevenció en la política rural i forestal, potenciar el cos d’Agents Rurals, les ADV, restituir els Voluntaris Forestals i implementar amb els recursos i tecnologia d’avui el que en el passat es va assajar, com la detecció anticipada i la intervenció preventiva.
Cal un pla per a la prevenció del gran foc de forest perquè el canvi climàtic afavorirà l’‘incendi boom’