Signat i rubricat
De la ploma d’oca a l’impertinent tag actual: la història de les persones escrita a pols, a mà. Funcionant el triangle meravellós que va del cor al cervell i acaba a la mà que firma. El batec de la sang a la mà. Del poc que ens queda d’acte pulsional, biològic i intransferible. I poc més. Lluny, aquell plaer íntim i solitari quan de joves assajàvem i assajàvem la firma i la rúbrica que representaria un acte d’autoafirmació, de lleu independència familiar. El nen passava a ser persona, amb firma, esclar. I DNI. De l’excitant crepiteig, del bolígraf o la ploma sobre el paper, a l’eternitat. Sense embuts: una signatura per a tot allò nou. I com en totes les expressions humanes es donen dues coses alhora: el desig d’una
cosa nova i una conversa ininterrompuda amb el passat, per això moltes firmes tenen quelcom a veure amb la del pare o de l’avi. Potser l’acte de firmar ja sigui del poc que cal·ligrafiem. Ai la cal·ligrafia! Què se n’ha fet?
Això s’acaba, ens imposen la signatura electrònica, un concepte jurídic, digital i van… 3.000 notaris censats a l’aguait. I l’Agència Notarial de Certificació intentant, encara més, treure-li la poca poesia que li queda a la firma hològrafa i amb ella al rastreig de grafòlegs de professió en la nostra intimitat emocional, les nostres preocupacions i estats d’ànims. Futur i passat. Adeu als col·leccionistes, als autògrafs i a les edicions de bibliòfil numerades i firmades. I a les falsificacions.
El tag continua sent també una firma, un logo o una marca, que de vegades es confon amb el grafiti, però aquest s’acosta a l’art, i la pràctica del tag, a la canallada. L’ús del tag marca territoris, s’autoafirma i ataca qualsevol espai urbà disponible, o no. No dialoga, exclou, taca i ratlla. Portes, parets, finestres, persianes. No és una pintura lliure urbana, és molt menys. És una pràctica xulesca. Sense valors. Material psiquiàtric. L’obsessió de les tribus urbanes i els clans per fer-se visibles. La presència i advertència a algú. La psicopatia del grup. La firma com a alerta. El menyspreu al mobiliari de tots. El gos marcant el seu territori… Un contenidor de frustracions futures que té molt poc a veure amb els seus orígens: el hip-hop dels seixanta al metro de Nova York. El tag, el grafiti, la contracultura. La frustració d’uns joves sense futur. Arribarà el tag electrònic? Podria ser. La roda del temps no s’atura. Veurem.