Llengua milionària
Rosalía, l’artista de Sant Esteve Sesrovires, ha publicat una cançó en català, titulada Milionària. És una notícia excel·lent: es tracta d’una creadora amb èxit i gran projecció internacional, que arriba a molta gent, sobretot jove. A les xarxes socials, han sorgit alguns debats arran d’aquest fet i em semblen, en general, ganes de problematitzar les coses. I he recordat aquella dèria que tenia el desaparegut Ramon Barnils quan repetia, molt sovint, que ens calia tenir també una premsa del cor en català, a més de diaris d’informació general i revistes d’art i literatura. La llengua catalana serveix per a tot, no cal ni dir-ho, i Rosalía simplement ho demostra amb naturalitat i un enorme talent.
Però, com que venim d’on venim, la llengua sempre és un assumpte delicat a Catalunya. A veure: dues dictadures, durant el segle XX, amb les seves prohibicions i censures, han deixat empremta. Per no anar més enrere en el temps. Són milers les persones grans que, durant el franquisme, van veure perseguit el català i com era exclòs de qualsevol àmbit públic, començant per l’escola, on es castigava les criatures que el feien servir. El fet que el català fos tolerat en algunes activitats, a partir de la segona etapa del règim, no va eliminar el marc de repressió sistemàtica que va aplicar-se a la llengua catalana, amb la voluntat de portar-la al gueto de la minorització i la folklorització. Encara avui, per cert, hi ha intel·lectuals i polítics espanyols que neguen cínicament aquestes realitats documentades històricament.
El futur de la llengua catalana suscita discussions; algunes potser desenfocades. No soc capaç de dir si soc optimista o pessimista, suposo que depèn del dia i de la circumstància.
Qualsevol idioma és molt més que una eina de comunicació, és un univers de referències
Quan surten les dades magnífiques d’audiència de RAC1, tendeixo a pensar que s’ha fet bona feina des de la recuperació democràtica; en canvi, quan intento veure una pel·lícula en català, constato que hi ha estructures que converteixen el catalanoparlant en un ciutadà que sempre fa nosa. Per no parlar de torradores i altres electrodomèstics. Dit això, és innegable que tenen raó els que ens adverteixen que una llengua es va morint si els seus usuaris l’amaguen per evitar-se problemes. Com tenen raó els que recorden que qualsevol idioma és molt més que una eina de comunicació, és un univers de referències, expressió d’una identitat que, en les societats desenvolupades, està oberta a moltes influències. I qui dubti d’això que ho pregunti als gitanos de Gràcia, per exemple.
L’amic Manuel Cuyàs ha fet una piulada d’un sentit comú tan contundent que no puc més que reproduir-la aquí, per resumir la qüestió: “Tot el que ajudi a divulgar el català em sembla perfecte. El dia que Messi parli en català, jugarem en català al pati”. Ara, la responsabilitat principal és nostra, no de Messi.