L’últim gran galant
Arturo Fernández, el galant immarcescible de l’escena espanyola, per a qui no van passar mai els anys sinó les obres, va morir ahir a Madrid. El seu elegant posat i el seu tracte exquisit no van deixar mai els escenaris, als quals va estar entregat fins al final, fins fa tot just dos mesos, quan encara representava als teatres un títol que exemplificava bé tant el seu estil com la perfecta forma en que estava als 90 anys: Alta seducción. Fernández va morir ahir a primera hora del matí a la clínica Ruber, on havia estat ingressat fa una setmana per les complicacions d’un tumor a l’estómac que li van detectar el 2017.
Que el galant asturià continués en actiu –s’enorgullia que la companyia teatral que ell va fundar era la més antiga del país i sense ajuts– no era gens estrany: deia que el teatre era la seva vida. “És més la meva casa que on viu la meva pròpia família.
Ens passa a tots els actors. No sé fer una altra cosa si no és ser a dalt d’un escenari. T’ho passes molt bé i, a part d’obtenir moltes satisfaccions, guanyes diners. Feina, la d’un advocat, la d’un metge i, esclar, la d’un paleta. Jo vinc d’una generació per a la qual no és un sacrifici sinó una virtut treballar al teatre”, assegurava. I tenia molt clara la seva feina i la clau del seu èxit, que era ell mateix: “A l’escena jo sempre soc Arturo Fernández. Llegeixo que molts dels meus companys diuen que els ha costat moltíssim de ficar-se en la pell del personatge, i sempre dic: ‘Cony, que el personatge es fiqui en la meva, que soc millor que ell’. Si no et poses una disfressa que et tapi la personalitat, si ets tu, el públic sap els cinc o sis tics que tens. Si els agraden, en això està el teu èxit. Sempre soc Arturo Fernández i no penso canviar-me, que potser després em va fatal”, feia broma.
No hi ha dubte que tenia raó, però. Ho demostra el devessall de condolences que hi va haver ahir, que va ser interminable. I també que, si bé els prejudicis d’alguns perquè Fernández s’havia declarat més d’una vegada de dretes, les condolences incloïen tot l’espectre polític. A Madrid va sorgir la proposta de dedicar-li un carrer i el seu Gijón natal li instal·la avui la capella ardent al Teatro Jovellanos perquè els veïns li puguin donar l’últim adeu.
Fernández va néixer en aquesta ciutat asturiana el 1929 en una família treballadora. El seu pare era un ferroviari que va haver d’abandonar Espanya després de la guerra civil per la seva militància anarquista. Ell va deixar l’escola als 12 anys incapaç d’aprovar res i va arribar molt jove a Madrid, el 1949, a l’aventura, seguint una dona, Ana Mari, casada i deu anys més gran que ell. Una relació que es va acabar quan ell se’n va anar a la mili. Després faria els primers passos com a actor. Primer, com deia ell, fent embalum i després, al cap d’uns mesos, amb un breu text: va ser el 1951 a la pel·lícula de Rafael Gil La señora de Fátima.Li van demanar si seria capaç de dir una frase i ell va respondre que El
Quixot sencer. La frase, que recordava bé, era: “¿Pero todavía no has dicho que te alistas hoy?”. Com que la va dir perfectament i en aquells temps no sobraven diners per repetir preses, va poder continuar la seva carrera.
Va ser exitosa. “Vaig fer 70 pel·lícules com a protagonista i els meus principis com a tal els dec a Barcelona: al director Julio Coll, amb Distrito quinto, Un vaso de whisky, Los cuervos, Jandro, pel·lícules de cinema negre impressionants”, recordava. Però admetia: “Amb el cinema em volia donar a conèixer només amb un propòsit: arribar a tenir la meva pròpia companyia teatral”. La muntaria aviat, el 1961, i començaria estrenant a Espanya Dulce pájaro de juventud, de Tennessee Williams, amb Amelia de la Torre i dirigits per Luis Escobar. Per aquest paper va aconseguir uns quants premis, però en els moments més dramàtics, reconeixia, els espectadors es partien de riure, cosa que li va indicar que el seu fort era la comèdia. El cinema també, amb títols com No desearás a la mujer del prójimo i La tonta del bote. Als vuitanta protagonitzaria Truhanes amb Paco Rabal, que es convertiria en sèrie al cap d’una dècada, després de la qual vindria una altra ficció televisiva que encara li donaria més popularitat, La casa de los líos, en què les seves expressions “chatina” i “chatín” van arrasar.
Més endavant diria que no volia tornar a la televisió perquè ara “no se sabia fer comèdia: fa olor de bullit i la comèdia ha de ser glamur”. Per tant, el seu paper de galant, de gentleman, el va portar pels teatres de tot Espanya les últimes dues dècades amb muntatges amb glamur, infidelitats i luxe com Esmoquin o La
montaña rusa. A la vida real va estar casat entre el 1967 i el 1978 amb la catalana María Isabel Sensat, amb qui va tenir tres fills, i des de principis dels vuitanta convivia amb l’advocada Carmen Quesada, que el va conèixer quan ella en tenia 21 i ell 50 i assegurava que “l’Arturo encara és més bon ésser humà que actor”.
“A l’escena sempre soc Arturo Fernández i no penso canviar-me, que si no potser després em va fatal”, deia rient
Quan va estrenar ‘Dulce pájaro de juventud’ la gent reia en moments dramàtics i va veure que el seu fort era la comèdia