Una novel·la, una editorial
Al nord d’Alemanya, a la costa, hi ha una petita localitat turística coneguda amb el nom de Duhnen. És la tardor del 1986. Encara no ha arribat el fred, i la meva dona i jo hem llogat un
F. ARAMBURU, apartament a prop de la platja. Havíem decidit passar les anomenades “vacances de la patata”, amb la nostra filla de pocs mesos, en aquell lloc d’amplis sorrals, vents forts i aire net.
Recordo que en la baixamar les aigües marines es retiraven fins a deu quilòmetres en direcció a l’horitzó. Altres detalls se m’han anat esborrant de la memòria, tret d’un que és difícil d’oblidar. Una d’aquelles tardes de vacances, ja amb les primeres fulles grogues als arbres, em refugio en solitud a la taula d’una cafeteria de Duhnen i gargotejo, sense pla previ, les primeres línies d’una novel·la.
D’una novel·la? En aquell moment no soc conscient que he emprès un llarg i no fàcil camí creatiu que em portarà, al cap de vuit anys, a la culminació d’un llibre de més de sis-centes pàgines. El titularé Fuegos con limón. De fet, el que he acabat és la versió abreujada d’un monstre novel·lesc de més volum. La docència i les obligacions associades amb la paternitat (tres anys després va néixer la meva segona filla) em restaven temps i espai mental per a l’escriptura. Per això, i en part també per la meva inexperiència en el gènere narratiu de llarg alè, el projecte s’havia allargat tants anys.
Sigui com sigui, al final d’incomptables hores de feina la novel·la està acabada. Quan la vaig començar, la meva filla gran era una criatura lactant. Vuit anys després, ja escolaritzada, serà qui amb el seu fi dit índex s’encarregarà de prémer la tecla del punt final.
No soc tan il·lús per creure que amb la culminació de la tasca literària he arribat enlloc. La pregunta ja se’m plantejava anteriorment. Què es fa amb un llibre inèdit? No se m’amaga que tinc males cartes. Visc a l’estranger, soc desconegut en l’àrea cultural del meu país d’origen, no tinc contactes, el meu llibre és molt gruixut. Llavors, assessorat no sé si per la innocència o per l’audàcia, prenc una decisió
que al cap d’uns quants mesos es revelarà encertada. No descarto que un excés de confiança m’induís a trucar a la porta dels més grans. “No hi tinc res a perdre”, penso. Agafo de la meva biblioteca un volum de la col·lecció Andanzas, de Tusquets, i hi busco les dades postals, aleshores vigents, de l’editorial: carrer Iradier, 24, Barcelona. Faig un paquet amb les pàgines fotocopiades de la novel·la, afegeixo al voluminós embalum una versió arxivada en disquet i un dia passo per l’oficina de correus de la ciutat de Lippstadt, a Rin del Nord-Westfàlia, on treballo com a professor d’escola.
Vaig fer el mateix amb dues editorials més, però la que va respondre va ser Tusquets per mitjà d’un telegrama que vaig trobar a la bústia de casa quan vaig tornar d’una excursió amb els companys de feina. El telegrama no suposava l’acceptació del llibre, però tampoc no el rebutjava. Se’m demanava més temps, cosa que em va portar a alimentar certes esperances que, efectivament, es van complir transcorregudes unes quantes setmanes.
Un matí va sonar el telèfon. A l’altre costat de la línia, la veu tranquil·la, greu, de Josep Maria Ventosa, autor de l’informe de lectura del meu llibre, em comunica que la directora editorial i propietària de Tusquets, Beatriz de Moura, té una bona notícia per donar-me. Segons després, vaig sentir per primer cop la veu de qui serà la meva editora fins a la seva jubilació. Després de la conversa, vaig celebrar la notícia corrent d’una banda a l’altra del passadís com un futbolista que celebra un gol esbojarradament.
La Beatriz, aquell matí, no només em comunica que accepta encantada incorporar Fuegos con
limón al catàleg d’Andanzas, sinó que també em pregunta si tinc més obra inèdita i m’anima (em commina?) a continuar escrivint. Anys abans havia publicat poe-sia en editorials de província. D’aquesta manera se m’havia fet, pel que sembla, un grandíssim favor, i sobre meu hi pesava un deute etern. Jo no entenia, doncs, que Beatriz de Moura em donés les gràcies per haver triat la seva editorial. Que un any més tard em publiqués un llibre de relats, d’escasses possibilitats comercials, em va revelar el significat del que suposava ser tingut per “autor de la casa”. Per Nadal em solien enviar des de Tusquets una participació de loteria.
A finals del 1996 em van portar a promocionar Fuegos con limón a Madrid. Em van allotjar a l’hotel Palace. Van venir fotògrafs i periodistes. Em vaig dir: “Nano, tu aquí quiet”. No m’he mogut del lloc.
Què es fa amb un llibre inèdit? Visc a l’estranger, soc desconegut, el meu llibre és molt gruixut...