Fora de sèrie, divertit, original
Va ser molt original, amb una personalitat exagerada, un fora de sèrie no solament en el terreny professional sinó també per la qualitat humana.
Vam amistar asseguts tots dos cada dia a la taula de la Mariona, al fons del restaurant Estevet. Era un espai reduït i que s’omplia amb joves que ja demanaven pas en el món de la cultura però també amb grans ja consagrats, com Català Roca. Devia ser a finals dels anys cinquanta.
El seu físic destacava. El meu pare, aficionat a traçar caricatures, en aquell ambient hi va trobar un filó, i algunes pengen emmarcades a la paret de l’establiment. La de Maspons no hi podia faltar.
El seu físic era vistós, però el realçava opinant, criticant, relatant, inventant sobre tot o res, per bé que sempre assaonat amb originalitat i molta gràcia. Estava assabentat de totes les xafarderies. En aquell racó tan intens la seva presència era una festa.
Es va interessar per mons marginals: el dels toreros de cap categoria, gitanos, flamenc i altres de la mateixa corda. La seva mirada fotogràfica, en canvi, destaca com un filaberquí que penetra en la profunditat de gent i ambients menys vistosos. Tenia una intuïció infal·lible per descobrir on hi havia una formidable escena i immortalitzarla amb mestria.
L’Espanya de la dictadura franquista li brindava amb generositat imatges que ell enquadrava com ningú (Cartier-Bresson ja sentenciava que la base era l’enquadrament, és a dir, seleccionar i prescindir de la circumstància). A la Pell de Brau encara hi manava el pòsit medieval, la diferència genuïna que exhibia aquella Espanya com a segell de col·lecció.
Va sentir predilecció per col·leccionar guapes gens tradicionals i la seva càmera aconseguia augmentar una bellesa innovadora i torbadora.
Tenia debilitat confessada pels gossos, que el seduïen fins a extrems insospitats. Sabia tractar-los perquè oferissin el seu millor perfil just abans del clic.
Va tenir la sort de formar un tàndem amb Julio Ubiña, que sabia valorar les qualitats del seu estimat Oriol. No havia tingut mai interès a cuidar el seu arxiu, que era un embolic ben gros, superior a la seva firma tan cruelment gargotejada. El pitjor va ser contractar un empleat, que en va fer malbé una bona part.
Era escrivent, i amb motiu o sense no parava d’enviar-me cartes, més aviat llargues, atapeïdes d’ocurrències, xafarderies i crítiques severes, opinions sorprenents. Els sobres de vegades resultaven gairebé dadaistes. Un dia va arribar a destinació malgrat que hi havia el meu nom acompanyat així: “Cronista de la ciutat. Malraux català”. El seu estudi era al carrer Santa Àgata, 10; doncs bé, em va pregar que a partir d’aleshores escrigués d’aquesta manera l’adreça: carrer Santa Ágata Ruiz de la Prada. Vaig complir, i totes les cartes van arribar amb puntualitat a la seva destinació. Carters: bravo!
Vet aquí l’epitafi que volia: “Penseu en mi / i us prometo des d’aquí / fer tot el possible per vosaltres / si és que em deixen”. I m’aconsellava que dictés el meu. M’encantava aquest, però havia estat fet servir i és lleig copiar-lo: “Ja no tus”.