Aire calent de Vila-Matas

Divendres passat, mentre segons els meteoròlegs el país vivia el dia més calorós de la història, em vaig sentir culpable de no percebre la calor amb la transcendència dramàtica que exigia aquest rècord. Connectat a la ràdio, sentia les informacions sobre l’incendi de la Ribera d’Ebre i tornava a admirar la capacitat dels reporters per mantenir l’atenció, la preocupació i la solidaritat dels oients. Jo estava esperant l’autobús en una parada del carrer Villarroel, quan de sobte vaig veure l’escriptor Enrique VilaMatas i la seva inseparable Paula de Parma amb una clara actitud d’estar buscant un taxi. Fa anys que ens coneixem i sé que viuen pel barri, però no els vaig dir res per timidesa i perquè em va semblar que, si buscaven un taxi, potser tenien pressa i no els volia entretenir (o arribaria l’autobús i valia més posposar la salutació per a una altra ocasió).

El cas és que Vila-Matas duia, desat a la capsa corresponent, un ventilador de torre per estrenar, i la Paula duia un test d’orquídies delicadament embolicat. Vaig deduir que devien tenir un compromís, que anaven de visita (no tenia sentit que agafessin un taxi tan a prop de casa) i que les orquídies responien a un detall de tradició convencional mentre que la torre ventiladora era una mena de regal més irònic, oportú tenint en compte les circumstàncies, i coherent amb l’elegància càustica de VilaMatas i la seva fascinació per la perplexitat com a forma d’interpretació de l’espècie humana. El taxi va arribar al mateix temps que l’autobús i vaig recordar el títol d’una novel·la de Vila-Matas, Aire de Dylan, en què explica –o inventa– l’anècdota segons la qual Marcel Duchamp regalava gotes amb aire de París als seus amics novaiorquesos. Vila-Matas, en canvi, regala un ventilador amb un selector de tres velocitats, amb capacitat per incorporar un moviment oscil·lant de noranta graus pensat per potenciar un flux continuat d’aire de Barcelona (suposant que el taxi els portés a Barcelona i no a qualsevol altra ciutat). Més tard, mentre dubtava si obrir les finestres de casa per deixar passar l’alè tòrrid de Godzilla o tancar-les per impedir-ne el pas, vaig descobrir a internet que la paraula orquídia prové del grec orchis, que vol dir testicle, i que potser per això se li atribueixen virtuts afrodisíaques. I aleshores em vaig adonar que Vila-Matas i Paula de Parma estaven assajant l’escena d’una pròxima novel·la en què, el dia més calorós de la història, surten a voltar dins d’un taxi amb una torre ventiladora silenciosa per estrenar i una al·legoria floral testicular. Tots dos amb ulleres de sol, units per l’energia literària del que és absurd i casual, caçant cites al vol per col·leccionar-les com els seus personatges mentre bufen aires apocalíptics de ciutats susceptibles de transformar-se en una broma insensata que, ja no sé si per sort o per desgràcia, no ens deixa veure tot el que hi ha darrere.

Em vaig sentir culpable de no percebre la calor amb la transcendència dramàtica que exigia el termòmetre