El pànic retràctil

El vicepresident Mestre ha dimitit i per tant és molt probable que d’aquí a uns mesos comencin a circular rumors sobre el seu fitxatge de tornada. No importen les raons per les quals ja no forma part de la directiva: són susceptibles de ser transformades en l’argument d’una reconversió que Josep Maria Bartomeu assumirà amb la resignació riallera que el defineix. La política esportiva del Barça té un model: les novel·les d’Agatha Christie, en què ni els majordoms ni els cadàvers tenen assegurat el futur. Sabem que existeix un model de joc, sí, que es modifica en funcions de qui el lidera, però hi ha un model de club?

De Jong, que avui serà presentat com el gran fitxatge que és, prové d’un club en què l’entrenador pot ser auditat públicament per una direcció esportiva en què Overmars i Van der Sar preserven el llibre d’estil. De Jong notarà l’absència de Mestre i, com en un castell encantat, la multitud d’espectres que l’han precedit. En el cas d’aquesta dimissió, la coherència també s’improvisa: s’aplica a l’àmbit de la gestió el mateix resultadisme que s’aplica al futbol. Ni els més ben informats saben què passa, i quan intentes esbrinar quin és el criteri d’un regne de taifes low cost t’adones que, a la cúpula, la professionalització no és sinònim de determinació sinó d’administració del pànic i, al final, d’aplicar el credo de la Portera de Núñez. Ara Bartomeu diu que assumirà les funcions de Mestre. Així s’adonarà, potser, que un dels seus problemes com a president és que no ha sabut transmetre els principis d’un criteri determinat i sí, en canvi, un to de gestió que evitava la conflictivitat fins i tot quan el conflicte era l’únic antídot possible contra el verí de l’ambigüitat. A aquestes altures tenim dret a especular que, si el Bartomeu vicepresident es reuneix amb el Bartomeu president, potser decidiran nomenar Bartomeu mànager general.