Els EUA baten rècords d’auge econòmic entre dubtes de futur
Ja són 121 mesos de creixement, però la força ha estat més feble que en altres recuperacions
L’èxit emergeix com si fos una espelma més del 243è aniversari dels Estats Units.
La setmana del 4 de juliol, dia de la Independència –potser a partir d’aquest 2019 serà recordat com el dia que Trump va treure els tancs al carrer–, l’economia de la locomotora mundial ha aconseguit un rècord en la seva expansió.
D’aquell desastre que es va trobar Barack Obama quan va arribar a la Casa Blanca, amb el país sortint de l’abisme financer, amb un exèrcit de desnonats i més de deu milions de llocs de treball perduts pel desguàs de la cobdícia, s’ha fet el salt a un creixement continuat de 121 mesos. L’índex d’atur del 3,6% –tret de novetats quan aquest divendres s’actualitzi la xifra– marca la dada d’atur més baixa registrada en l’últim mig segle.
El president Donald Trump, hereu de la gestió d’Obama malgrat que ell creu que és el principi i el final de la història, ha presumit que els Estats Units són l’enveja del planeta des que va començar el seu mandat el gener del 2017. Encara que li corresponen dos anys i mig en l’escalada a aquest cim, Trump no es va reprimir al seu Twitter. “L’economia és millor del que havia estat mai, fins i tot les fake news em donen crèdit per a això”, va escriure.
“Fins i tot per als paràmetres d’aquiescència de la inflor política, incloent-hi l’extrema varietat trumpista, aquesta és una afirmació falsa. Sí, és una economia forta, però és una mica més limitat que un boom”, va replicar a The Week James Pethokoukis, de l’American Enterprise Institute, think tank conservador.
El rècord de 121 setmanes d’expansió ininterrompuda supera el sostre establert entre el 1991 i el 2001 i manté un creixement mitjà de l’1,5% a partir de l’aplicació del model de la branca d’Atalanta de la Reserva Federal (Fed o banc central).
La recuperació dels Estats Units de la gran recessió ha estat millor que la dels altres països desenvolupats, que també van patir les seves particulars tribulacions per la desfeta del 2008.
Els EUA es van quedar els primers anys darrere d’Alemanya i el Canadà. Però la crisi de la Unió Europea va provocar una frenada en les previsions de Berlín i el veí nord-americà ha patit una desacceleració recentment. Washington ja lidera, però aquesta llarga cursa sense un pas enrere també es caracteritza per la seva relativa debilitat si s’apliquen els estàndards habituals.
En l’etapa de prosperitat de
Després de recuperar la pèrdua de 10 milions de llocs de treball, l’atur està en el 3,6%
l’època Bill Clinton, a la dècada dels noranta, l’economia va créixer un 43%, i en un curt període d’auge amb Ronald Reagan, als vuitanta, aquell percentatge es va situar en el 38%, assenyala una anàlisi realitzada per Financial Times.
Tot i això, aquesta xifra es queda en aquest moment en el 25%. Si s’equipara a un creixement anual, això significa una mitjana del 2,3%, la més baixa en l’era moderna, lluny del 7,6% assolit de mitjana durant l’expansió posterior a la Segona Guerra Mundial, del 1950 al 1953, el creixement més alt en els decennis més recents i pedra angular per a la configura
La borsa aconsegueix el seu màxim històric, encara que entreveient crisi i menys interessos
ció del mite de la classe mitjana.
Aquest mite s’ha esfondrat com un castell de cartes. El Fons Monetari Internacional (FMI) va avisar que la pobresa perdura i que la desigualtat social ha augmentat en aquests deu anys d’esplendor. Aquest fenomen encara s’ha exacerbat sota l’Administració Trump. La retallada fiscal, que va anunciar com una bomba d’oxigen per a la depauperada classe mitjana, no ha fet res més que enriquir els ja enriquits. Dels 267 bilionaris del 2008 s’ha passat a 607 l’any passat, mentre que els que reben ajuda federal per menjar –els anomenats food stamps– han baixat del topall dels 43 milions del 2013, però aquest nombre continua estant en els 39 milions.
Els salaris es van convertir en l’assignatura pendent, però per fi van començar a pujar, amb alts i baixos, des del 2015. En aquests últims mesos, per contra, s’ha detectat una lleugera pèrdua de gas.
Està clar que no tota la gent dels Estats Units s’ha beneficiat d’aquesta bonança. La mitjana d’ingressos per família ha crescut un 8% entre el 2009 i el 2017. Aquesta dada amaga, però, les diferents escales. Si bé el 20% ha tingut un increment del 13%, la cinquena part dels de baix només n’han vist un 0,2%. “Els rics s’han enriquit més i ho han aconseguit d’una manera més ràpida”, afirmen els analistes.
Quan Obama va assumir el govern, el Dow Jones no arribava als 8.000 punts. Després dels seus vuit anys al capdavant, l’índex borsari s’havia enfilat als 19.820 punts. Però durant la campanya electoral, Trump va recalcar que aquell índex era un engany, que no representava la realitat econòmica de la majoria i només retratava l’elit.
Avui, tot i això, aquell índex és un dels arguments que més utilitza per presumir de la seva gestió. Sota el seu Executiu, el Dow Jones va arribar dimecres al rècord històric al tancar en 26.996. El més curiós és que, segons els experts, el mercat va tancar –ahir no hi va haver sessió– tan bé tot i la previsió no massa bona sobre la xifra de creació d’ocupació que s’anuncia avui. Això va provocar tot seguit la reacció dels inversors, confiats que la Fed prendrà cartes en la reunió d’aquest mes i rebaixarà els tipus d’interès.
Trump manté oberta una batalla amb Jerome Powell, president de la Reserva Federal que Trump mateix va elegir per al càrrec. Powell ha resistit els atacs del seu “cap” perquè faci marxa enrere en la política d’apujar el preu del diner. A aquell encariment li atribueix que el producte interior brut no hagi assolit un creixement per sobre del 3% anual.
La mala xifra de creació d’ocupació del maig va portar Powell a dir, després de la reunió del juny, que la Fed imposarà retallades el 2019 per “les incerteses”. Un factor determinant d’aquest panorama canviant és la guerra comercial de Trump contra la Xina, ara en suspens, encara que aquesta setmana el seu tuit ha tornat a amenaçar Europa.
El creixement a l’era Clinton, ara superat, va tenir molta més força
Aquesta dècada no ha fet res més que incrementar el forat de la desigualtat social