La dignitat en ruïnes

DAVANT l’actual panorama polític, una pregunta ens assalta: som millors que els nostres governants? El filòsof Javier Gomá, autor de Dignidad (Galaxia Gutenberg) responia en aquest diari que no som ni millors ni pitjors, encara que advertia que la política té les seves pròpies regles: “És com esperar d’un partit de Wimbledon que els jugadors es comportin com en un d’exhibició: a la xarxa llances la bola al cos del rival per guanyar el punt i després li demanes perdó. No ignorem que la llei de la política és aquesta”. Si això és així, caldrà modificar-ne les regles d’or. Segurament amb unes normes que penalitzin tirar la pilota contra l’adversari, sobretot quan és possible superar-lo amb un lob (globus). O dignifiquem la política o les societats seran pitjors. Menys exemplars, virtuoses i justes. I pot ser que menys lliures i iguals.

Tinc a la meva taula de treball un llibre amb els grans discursos de la història moderna. Al·locucions que si no han canviat el món, almenys han condicionat el seu futur. Comparats amb la simplicitat dels tuits actuals o amb les frases dels argumentaris per a les ràdios ens adonem de com la política s’ha degradat, diluït i empetitit. És urgent tornar la dignitat a la política i a la vida pública, i fer de l’exemplaritat personal el millor argument per demanar el vot al ciutadans. No pot ser que la virtut no cotitzi a les urnes. La Vanguardia va elaborar ahir un “diccionari bàrbar de la política dura”, en què es repassaven les paraules que hem escoltat els últims mesos (banda, carceller, covard, xusma, farsant, felló, colpista...), que hauria d’avergonyir la gent i deslegitimar els seus autors intel·lectuals.

Intenten treure el pitjor de nosaltres atiant les nostres entranyes. El ciutadà ha d’exigir raonaments i no desqualificacions. Gomá ha dit que la dignitat és un monument més gran que l’Acròpolis. Podria afegir-se que al nostre país es troba en ruïnes com el Partenó.