Dinàmica (dolenta) de sensacions (dolentes)
Valverde diu que quan es perd s’ha de merèixer haver guanyat i que dissabte el Barça només va merèixer perdre. És un diagnòstic encertat, sobretot tenint en compte que Valverde n’assumeix la responsabilitat. Què vol dir assumir la responsabilitat? Que si el panorama empitjora serà el primer a ser metafòricament decapitat.
En els últims anys s’ha posat de moda en el basar retòric que analitza el futbol el concepte sensacions. Els davanters que no marquen acostumen a apel·lar a unes imminents bones sensacions que, combinades amb les dinàmiques, reescriuen impressions ancestrals. Pels aficionats, en canvi, les sensacions són el nostre pa de cada dia perquè, a diferència dels jugadors, no podem intervenir en l’eficàcia d’una rematada ni en l’actitud a l’hora de formar part d’un equip que dissabte va transmetre sensacions de a) esgotament físic i emocional, b) bloqueig contra la pressió intimidadora del rival, c) desunió a l’hora de cohesionar l’equip, d) desconnexió entre línies i e) un to general de derrota prematura, com si en comptes d’apostar per una reacció, acceptessin la inèrcia de la impotència.
Per sort, les sensacions no són una ciència exacta i tenim prou experiència per valorar la desinhibició d’Ansu Fati o constatar que Messi no està en forma perquè no ha pogut fer pretemporada i que quan recuperi el pes (explícit i implícit) que ha de tenir per ser líder, la dinàmica canviarà. El que és més alarmant és la falta de cohesió. En el cas de Griezmann, sembla desconnectat de qualsevol idea col·lectiva. Inverteix esforços estèrils en una suma de desgastos infructuosos que no l’ajuden ni a ell ni a l’equip. És com si la tàctica que hagués d’aplicar fos la de la desesperació, com si el consell de Valverde de “buscar-se la vida” sigui una clàusula literal del seu contracte i se li hagi assignat un paper de mercenari, de cameo de luxe que no acaba d’integrar-se a la identitat futbolística de l’equip. També és alarmant constatar que hi ha diversos jugadors en un estat de forma insuficient per competir al màxim nivell. Penso en Semedo, Arturo Vidal, Sergi Roberto, Rakitic i no incloc Junior a la llista perquè m’agradaria que no formés part de la llarga llista de malastrucs que van debutar amb mal peu, víctimes d’una maledicció del cromo que, en comptes de reforçar l’àlbum, els condemna al costat fosc.
De crisis com aquestes n’hem viscut unes quantes. En altres temps els entrenadors o els capitans (Puyol, ajudat per Alves, per exemple) tenien prou intuïció per muntar calçotades o sopars de germanor. No servien per res però, com a mínim, transmetien sensacions
S’ha posat de moda en el basar retòric que analitza el futbol el concepte ‘sensacions’
menys asèptiques que les que transmet el Barça actual, gèlid en l’expressivitat, amb un llenguatge no verbal que, per ser justos, ens obliga a entendre el moment de transició que viu l’equip i, per extensió, el club.
Ahir, al programa El suplement de Catalunya Ràdio, Jordi Puntí, culer conspicu i hermeneuta de Messi, feia una anàlisi esplèndida, esmolada i profunda sobre el moment de l’equip: “El problema que té Valverde, em sembla, és que encara no ha acabat de fer un equip de debò. Per això són tan perilloses les rotacions. Ens passa allò que deia Antonio Gramsci parlant de les crisis polítiques: el que és vell no acaba de morir, i el que és nou no acaba de néixer, i en aquest clarobscur és on sorgeixen els monstres”.