El Mago Pop bat rècords en la seva estrena a Barcelona
El Victòria, meravellat amb l’estrena de ‘Nada es imposible’; les 100.000 entrades anticipades igualen ‘El rey león’
Des d’ahir a la nit Barcelona és oficialment Broadway. Almenys el Paral·lel. En concret, el teatre Victòria en la seva nova vida. Ahir s’estrenava a la capital catalana Nada es imposible, l’espectacle d’Antonio Díaz, el Mago Pop, que ha arrasat durant dues temporades a Madrid. I el públic de la capital catalana va descobrir, al·lucinat, meravellat, per què. L’ovació final va ser simplement interminable. Gegant. Públic bocabadat i emocionat per un espectacle en què es barreja l’humor –i s’hi nota la mà negra i descarada del Mag Lari, que firma la direcció del muntatge– amb la música, la màgia, les càmeres i les pantalles gegants, la sorpresa contínua, un ritme televisiu imparable i, fins i tot, una aura mística per moments, especialment quan Antonio Díaz actua amb la caputxa del seu anorac posada i sonen temes com Another love, de Tom Odell. De sobte, sembla Bruce Willis a El protegido, de Shyamalan. I el missatge que estructura el xou ressona de manera intensa: no deixis que ningú et digui que no pots fer realitat els teus somnis.
Sens dubte, ahir a la nit no es podia negar que ell ja els ha fet realitat. O almenys, amb 33 anys, va per molt bon camí. El teatre Victòria, que ha comprat perquè sigui la seva casa artística permanent, estava ple de gom a gom i lluent. Fortament reformat, de blanc el bar i l’entrada, atapeïda de grans anuncis lluminosos amb fotos del mag, i de negre l’interior, amb un equipament tecnològic sorprenent, entrar al teatre era com entrar en qualsevol sala de Broadway. La música, la il·luminació, la llum dels focus volant entre el públic... Hi havia des de José Corbacho i Santi Balmes fins a Juan Antonio Bayona, Carles Puyol i Vanesa Lorenzo o, per descomptat, els propietaris del teatre fins fa poc, com Anna Rosa Cisquella, de Dagoll Dagom, que confessava que sí, que, efectivament, després de tants anys al Victòria, l’estrena d’ahir a la nit se li feia estranya. “És com quan et separes d’algú i després te’l trobes pel carrer amb una altra i dius ‘Hòstia!’. Però l’Antonio ho farà molt bé; és l’únic espectacle internacional de Barcelona si exceptuem els tablaos flamencs per a turistes”, va assegurar.
Sens dubte, l’estrena d’ahir a la nit, sense polítics, perquè per a això ja hi havia l’estrena del Liceu, resultava peculiar. Perquè, quan es va a una estrena, sortint és comú fer càbales, amb una copa de vi a la mà,
La combinació d’humor, música, màgia i somnis que es fan realitat va arrasar entre els espectadors
sobre quina sort tindrà l’espectacle a la taquilla, quin tipus de públic atraurà, si serà una patacada sonada o potser un èxit inesperat. En canvi, ahir a la nit l’estrena oficial de Nada es imposible canviava de manera radical els termes de l’equació: resultava bastant sorprenent pensar que el muntatge a què s’estava a punt d’assistir serà, amb poc espai per al dubte, l’espectacle més vist de la temporada barcelonina. D’una temporada... que amb prou feines ha començat. Però és que els números són rotunds. O tremends. Ahir a la nit Antonio Díaz, el Mago Pop, estrenava un muntatge que ha venut 100.000 entrades anticipades! És una barbaritat, i més encara per a Barcelona.
Ha aconseguit igualar el rècord estatal establert en el seu moment per El rey león a Madrid. I la comparació no és ociosa, perquè el Mago Pop pretén ser un revulsiu similar per al Paral·lel i la capital catalana a l’explosió que el musical de Disney va representar per a la Gran Vía madrilenya ja fa vuit anys. De fet, aquest any només el Cirque du Soleil, amb el seu espectacle sobre un altre astre, Messi, potser podria fer algun tipus d’ombra al Mago Pop. Però el circ quebequès només té programat ara per ara un mes a la ciutat.
En fi, si les entrades anticipades han estat 100.000, després del que es va veure ahir a la nit no hi ha dubte que amb el boca-orella en seran moltes més. El mag va arrasar entre un públic al qual no va donar treva ni un sol segon. Més. Més. I encara
El ritme de l’espectacle resulta imparable, i el públic va acabar dret dedicant-li una enorme ovació
més. Endevinant números, rebobinant literalment el que acaba de fer com si fos un vídeo humà, introduint objectes a la vista de tothom en recipients de vidre tancats, amb aparicions i desaparicions impossibles, amb números poètics i, fins i tot, volant per l’escenari com als somnis, la idea que vehicula el muntatge des del minut u, quan en una pantalla gran –molt utilitzada durant tot el xou per amplificar els números– es veu en un vídeo Badia del Vallès, la localitat natal del Mago Pop, des de l’aire. La càmera entra per la finestra i descobreix un nen que representa Antonio Díaz quan era petit i la seva mare –interpretada per Carmen Maura– explicant-li a algú per telèfon que el nen li té el terra ple de cartes i que està obsessionat”, tot el dia mirant vídeos d’aquest tal Chesterfield”. Ell li diu que un dia volarà i es teletran sportarà. Un moment abans al mateix vídeo ha explicat que, segons un estudi de la NASA, és impossible que els abellots volin. Ales petites. Cos gran. Impossible. Però ningú no els ha dit que no poguessin voler. I volen. De la mateixa manera que al Mago Pop ningú no li va dir que Barcelona no podia ser Broadway. I, tot i això, ahir a la nit ho semblava.