El Liceu celebra els 20 anys de la seva reobertura amb ‘Turandot’
El públic del Liceu s’emociona amb la fusió de tecnologia i lirisme
–Ja està, ja me l’han feta lesbiana –diu una senyora quan s’acaba la funció–. És el que té morir-se abans d’acabar la teva òpera, que es presta a tota mena d’interpretacions i finals. Pobre Puccini. Ho he vist bé, no? Al final Turandot li ha fet un petó a la Liù a la boca.
–Però dona, no necessàriament ha de ser lesbiana. La princesa de gel descobreix l’amor amb una persona que s’ho fa veure quan sacrifica la vida per en Calaf. El de menys és si totes dues són dones. –Com que és el de menys...! –Turandot ha viscut reprimida per l’hetero patriarcat, i al final d’aquest muntatge s’allibera. Sent l’amor lliure. No per en Calaf, que al final només la vol tenir, sinó per la dona que ha demostrat saber estimar... –Com dius? –... Dues dones de generacions diferents conversen pels passadissos. Les seves actituds de moment semblen irreconciliables, però la seva simpàtica dissidència fa oblidar per un moment l’exercici d’obligada distensió dels polítics quan arriben a l’òpera.
Perquè ahir el Liceu acollia a la nit dos mil convidats, la classe política, l’empresarial, la social i artística. Calia celebrar la inauguració de la temporada de l’assenyalat 20è aniversari de la reobertura del teatre: dues dècades del Liceu de Tots. Però ningú no ignora que la joiosa exaltació es produeix a poques dates de la sentència del procés.
Al photocall d’entrada, amb metres i metres de catifa vermella i la vorera encara amb senyals de les obres de rehabilitació de la façana, van compartir foto, en un moment donat, la presidenta del Congrés, Mertixell Batet, i els ministres José Guirao i María Luisa Carcedo (Cultura i Sanitat), l’alcaldessa Ada Colau i, a l’altre costat de Salvador Alemany, president del Gran Teatre, la consellera Mariàngela Vilallonga i la presidenta de la Diputació, Núria Marín. El president Quim Torra va arribar el que es diu derrapant, quan va acabar el ple del Parlament.
El Liceu no ha deixat de ser mai el camp on es llimen diferències i dirimeixen dissentiments, però en aquesta ocasió i de manera orgànica, el teatre prenia forma d’espai neutral. Feia anys que una inauguració de temporada no emanava llum pròpia al Liceu. Per part de la Generalitat també havien vingut els consellers d’Interior, Miquel Buch, i de Justícia, Ester Capella. I a segona fila no hi van faltar càrrecs intermedis, tot i que van causar baixa Elsa Artadi i Ernest Maragall. Ni el president Pedro Sánchez ni la Casa Reial no van respondre positivament a la invitació del teatre, on ahir, en tot cas, estava garantida la serenitat: les dues mil localitats les ocupaven convidats. Hi eren presents les grans empreses –Abertis, Aena, Fundació La Caixa, Banc Sabadell, BBVA, Bankinter, etcètera–, algunes representades per directors territorials. No hi va faltar el president del Barça, Josep Maria Bartomeu. Entre els artistes es van anar asseient els membres d’Amics de les Arts, Àlex Ollé de La Fura dels Baus, Isaki Lacuesta o Custo Dalmau. I molta gent de teatre, com ara David Selvas, Pere Arquillué, Laura Aubert o Josep Maria Pou.
La producció del Gran Teatre d’aquest sempre monumental Puccini, codirigida pel videoartista Franc Aleu i la dramaturga Susana Gómez, va fer el fet en la recreació d’un futurisme medieval marcat per l’escenografia –amb robots que s’ocupen d’assassinar els sentenciats a mort– i el vestuari lluminós de Chu Uroz, que per moments resulta massa esquemàtic, a l’estil parxís –cas dels ministres Ping Pang Pong–, però que està ple de reminiscències a una estètica del recent passat futurisme, llegiu el look Daft Punk.
El poble de la princesa de gel viu aquí, en aquesta curiosa producció, sumit en una realitat virtual que alimenta la corona de Turandot, una mena de Dama d’Elx amb diadema de Nadal... I tot això se suporta amb les projeccions videogràfiques d’Aleu, que donen sentit al muntatge creant un univers fractal
Al ‘photocall’, Batet i Guirao coincideixen amb Colau i Vilallonga... Torra arriba després
Ermonela Jaho s’endú l’aplaudiment més gran i Franc Aleu supera la prova amb nota
que hipnotitza però no entorpeix la partitura.
El públic va dedicar nou minuts d’aplaudiments als artistes, Aleu i Gómez inclosos. Ermonela Jaho es va ficar el públic a la butxaca amb el seu Liù, un bombó de paper que a ella li surt brodat amb els seus painissimi i la seva vis dramàtica. Iréne Theorin i Jorge de Leon van complir la seva comesa, i el tenor va elevar l’excel·lència en la famosa ària Nessun dorma, amb una Simfònica del Liceu ben conduïda per Josep Pons.
El final, efectivament, es resol d’acord amb la partitura: amb l’amor com a redempció. Però no cap a en Calaf, que es queda penjat de la imatge virtual de Turandot, sinó cap a la jacent Liù... mentre el cor es despulla i s’allibera de la irrealitat que ha estat vivint.
Emoció i èxit en aquesta jornada zero de la temporada liceista, que va finalitzar amb copa i coca al Foyer. Un cop al carrer es podia gaudir de la vista de la façana, un original d’Oriol Mestres del 1874 sotmesa a una intervenció per part de Lluís Dilmé i Xavier Fabré, arquitectes que van participar en la restauració del Liceu després de l’incendi del 1994 juntament amb Ignasi Solà Morales. Es percep la il·luminació integral amb leds; el rellotge de la façana ha recuperat el mecanisme i les vidrieres wagnerianes d’Oleguer Junyet, del 1905, també ja són a la vista al carrer Sant Pau.