Els Bruegel, en família
El palau de Gaviria de Madrid reuneix en una exposició les quatre generacions de la gran nissaga de pintors flamencs
En un viatge del Renaixement al barroc, el palau de Gaviria de Madrid acull l’exposició Brueghel. Maravillas del flamenco, que aplega una vuitantena de peces elaborades per aquesta prolífica família de pintors que, al llarg de quatre generacions, va mantenir el seu pedigrí dins del món de la pintura.
Els Bruegel formen la nissaga més cèlebre de la pintura flamenca dels segles XVI i XVII. Però també van constituir una marca comercial de cotització creixent al mercat artístic de l’època, amb Anvers com a centre neuràlgic i Itàlia com a referència ineludible. Des de Pieter Bruegel el Vell (1525-1569) fins al seu besnet Abraham Bruegel (16311697), passant per Pieter el Jove i Jan I i II, les quatre generacions de la saga van marcar la transició entre moralisme i costumisme, antropocentrisme i naturalisme, renaixement i barroc. Per tant, són un compendi de l’art europeu, i ara el palau de Gaviria reuneix una gran part de la família en una exposició de cent peces que també inclou obres d’artistes destacats del moment com el Bosch, Marten van Cleve, David Teniers el Jove (gendre de Jan Bruegel II o el Vell) i Peter Paul Rubens i el seu taller.
La mostra, organitzada per Arthemisia España, titulada Brueghel. Meravelles de l’art flamenc i comissariada per Sergio Gaddi, arriba a Madrid després de passar per Roma, París o Tòquio, i estarà oberta al públic fins al 12 d’abril. Les cent taules que s’hi presenten, 80 amb la firma dels Bruegel, de petit o mitjà format, procedeixen de col·leccions particulars.
Les primeres seccions –d’un total de set– permeten constatar com la casa Bruegel va passar de seguir els passos del Bosch i els seus judicis morals a instituir una nova mirada a la natura, que deixa de ser el context per convertir-se en protagonista. La profunda impressió que els paisatges i l’orografia d’Itàlia van deixar en el fundador de la nissaga no només va pesar en la seva obra, sinó que també es va convertir en llegat essencial que sobretot va conrear el seu fill petit, Jan el Vell. A les seves pintures, l’home és un ésser desconcertat i fascinat pels elements i el paisatge.
De totes maneres, va ser el primogènit, Pieter el Jove, qui a efectes comercials va contribuir més a difondre l’obra paterna. Ho va fer amb nombroses còpies de les seves taules, com la versió de La trampa per a ocells que s’exposa a la mostra.
Els Bruegel van saber explicar històries de la vida quotidiana, la mitologia i les aventures. L’exposició ho il·lustra en les diverses seccions: Soldats i caçadors banyats en llum hivernal, Al·legories, històries meravelloses, Relats de viatgers i mercaders i Ball dels pobres, l’apartat en què figuren els quadres potser més alegres, Ball de casament camperol a l’aire lliure (Pieter el Jove), i la sèrie de sis taules Casament camperol (Marten van Cleve).
L’exposició es completa amb un espai de bodegons florals, Glòria i vanitat de la naturalesa silent, que amb el seu missatge del pas del temps i la fugacitat de la bellesa agrupa creacions de tots els descendents de Pieter el Vell. Sort que l’imperi Bruegel va durar més que aquelles flors. I molt més que l’eufòria per les tulipes als anys trenta del segle XVII: una bombolla que va provocar una de les primeres grans crisis. La gran nissaga flamenca hi va passar per sobre.
Els Bruegel van passar de seguir els passos del Bosch i la seva moral a instituir una nova mirada a la natura