La revolució robòtica
En un procés que sembla imparable des de l’arribada de la màquina de vapor al segle XIX, la revolució que anuncia la robòtica desperta tant d’interès per les millores que aportarà com per les conseqüències que pot tenir en aquells llocs de treball que deixaran de considerar-se necessaris en un futur, tal com explica Alfredo Pastor: “Continuem menjant pomes, utilitzant sabates i agafant el paraigua quan plou, però estem convençuts que el futur és dels que fan plataformes”.
L’amenaça de les possibles conseqüències del canvi climàtic i l’avenç, en aparença inexorable, de la revolució digital (robots en la indústria, ordinadors a tot arreu) presenten dues grans oportunitats d’orientar les nostres societats cap a un futur més humà del que ens auguren les últimes dècades. Mentre Greta Thunberg s’ocupa del canvi climàtic, parlarem aquí de la digitalització.
No és la primera vegada que el món desenvolupat s’espanta de les possibles conseqüències del canvi tecnològic, i no hi ha cap raó per pensar, diguin el que diguin, que aquesta vegada serà gaire diferent. Sens dubte, les xifres que ens assalten cada dia no indueixen a l’optimisme: gairebé la meitat dels llocs de treball dels EUA corren un alt risc de ser substituïts per màquines, segons alguns; d’altres parlen de pèrdues d’entre 75 i 350 milions de llocs de treball a escala mundial. Advertim, tot i això, que només parlen de llocs de treball destruïts, no de llocs de treball creats (perquè ningú no sap quins ni quants seran), quan de fet en les grans revolucions tecnològiques passades la creació ha acabat superant la destrucció. Però no oblidem que les transicions han estat llargues i cruels; aquesta vegada ho hauríem de fer millor.
Ben mirat, els càlculs dels possibles efectes de la digitalització sobre l’ocupació es basen en la idea que els robots i els ordinadors substituiran la feina humana en totes aquelles tasques en què aquesta substitució sigui tècnicament possible. Aquesta idea informa les mesures que solen proposar-se per pal·liar els efectes de la digitalització: una educació i formació professional adequades, acompanyament i reeducació dels treballadors excedents, complements al salari i renda bàsica, universal o no. Mesures que poden ser necessàries en molts casos, i que proven de mitigar els efectes d’una revolució que es concep com una cosa que ve de fora, com un meteorit, sobre el curs de la qual no és possible influir i que té com a propòsit últim substituir la feina humana.
Però això no passa de ser una idea, una hipòtesi de treball, i hi ha una hipòtesi alternativa, molt millor: que el canvi tècnic serveix per fer la feina humana més productiva. Abans de qualificar-la d’inútil per utòpica, reconeguem que estem envoltats d’elements, tangibles i intangibles, que ens han fet més productius sense destruir llocs de treball: el nostre ordinador personal i el correu electrònic són només els exemples més immediats d’un canvi tecnològic benèfic: som més productius sense acomiadar ningú. No obstant això, reconeguem també que la nostra hipòtesi no està de moda: avui domina la idea que la màquina és el substitut inexorable de l’home. És el que alguns anomenen el paradigma dominant. Com podem passar a l’alternatiu, el de la màquina com a ajuda de l’home?
El mercat no ho farà per si sol: d’una banda, en les circumstàncies actuals el capital és molt barat comparat amb el treball, tant per uns tipus d’interès anormalment baixos i per les exempcions i subvencions que reben les inversions digitals com per les càrregues que suporta el treball. Així, els incentius afavoreixen la implantació del paradigma avui dominant. Però no són només els incentius, les grans empreses tecnològiques acaparen la nostra atenció: continuem menjant pomes, utilitzant sabates i agafant el paraigua quan plou, però estem convençuts que el futur és dels que fan plataformes. L’empresari sembla tan convençut de les bondats de la digitalització, que farà inversions digitals fins i tot en projectes en què no són especialment productives. Una profecia autocomplerta.
Tots podem contribuir al canvi de paradigma: l’Estat, que finança gran part de la innovació, pot incloure els efectes sobre la productivitat de la feina en els seus criteris per a la selecció de projectes, i pot decantar-se per aquells que desenvolupen el paradigma alternatiu; l’empresari pot posar més interès a augmentar la productivitat dels seus treballadors i menys a deixar-se seduir per totes les aventures digitals. Els que, sense ser polítics ni empresaris, financem l’Estat i comprem els productes de l’empresa podem tenir present que perquè el canvi pugui ser qualificat de progrés ha de millorar la feina, part important de la nostra vida.
Aquesta idea pot informar moltes de les nostres decisions, i tant de bo ho faci, perquè el canvi de paradigma pot tenir més influència sobre les nostres vides que un canvi de dieta.
Els grans canvis són lents i difícils. Naturalment, hi ha interessos poderosos darrere del paradigma avui dominant, i seria estúpid ignorar-los o menystenir-los. Però no hi ha només interessos: també hi ha tendències, modes i capricis passatgers. Hi ha, sobretot, idees. No oblidem la frase amb què el mestre Keynes acaba la seva Teoria general: “Són les idees, i no els interessos creats, les que són perilloses, per bé o per mal”.
Tots podem contribuir al canvi de paradigma, de la màquina com a ajuda de l’home i no com a substitut