Una altra “punyalada per l’esquena”

Emprius, pastures per a ovelles i cabres, pous de petroli d’explotació gairebé artesanal i llogarets miserables –molts, abandonats pels seus habitants àrabs després que servissin de parada i fonda als combatents de l’Estat Islàmic que arribaven de Turquia– conformen la franja en la qual Erdogan diu que vol reassentar refugiats sirians. És darrere d’una muralla blanca de 900 quilòmetres i tres metres d’alçària al llarg de la frontera, ben protegida, amb torres i portes com de castell. Kobane, Tel Abiad i Qamixli, ciutats frontereres i capitals administratives de l’experiment que constitueix Rojava, el Kurdistan sirià, són els centres poblats de més importància. Aquest serà –almenys sobre el paper– l’escenari de la batalla, on es pot repetir la neteja ètnica de kurds ja executada al cantó occidental d’Afrin. Allà, els kurds ja van ser deixats a la seva sort per Damasc, Moscou i Washington. Ara, mentre concentren tropes a la franja de cent quilòmetres entre Tel Abiad i Ras al-Ayn, disposats a resistir, la seva debilitat els posa a la mercè de qualsevol imposició, i molt dependrà la seva supervivència de la força que l’exèrcit turc (i 14.000 rebels àrabs sirians) desitgi emprar i com. El portaveu militar Kino Gabriel ha repetit allò de la “punyalada per l’esquena” nord-americana. Els kurds estaven avisats, sobretot amb la defenestració de l’assessor John Bolton (que va teoritzar sobre la divisió de Síria i un Kurdistan independent)i la dimissió de James Mattis del Pentàgon. Als Estats Units diuen que és molt lleig deixar tirats els aliats, però aquesta manera de procedir ja la coneixen els seus socis, no és nova. Menys comprensible és que Trump deixi via lliure a l’Iran i Rússia, que són els que reparteixen el país juntament amb Turquia.