Situació política: entre Unamuno i el Joker
Entrevistat per Pepe Nieves a La claqueta (Radio Marca), Alejandro Amenábar
parla de Mientras dure la guerra, que proposa una lectura valenta i gens intransigent de l’evolució del franquisme en plena Guerra Civil. El protagonista és Miguel de Unamuno, un intel·lectual que practicava un liberalisme mutant i inquisitiu que li va servir perquè abundin cites seves contradictòries sobre qüestions actuals, com ara Catalunya i les seves turbulències. Amenábar compara Espanya amb una comunitat de veïns i celebra que les crides d’extrema dreta al boicot a la pel·lícula no hagin afectat el ritme de venda d’entrades i els aplaudiments al final d’algunes projeccions.
La qüestió de Catalunya ha propiciat el canvi estratègic que permetrà el pacte d’investidura entre PP i PSOE. Units contra l’espectre (basat en fets reals) d’una desobediència institucional de la Generalitat, el bipartidisme creu que serà més fort per imposar l’autoritat dels tribunals. És una resposta simplista a una voluntat que, a través d’Elisenda Paluzie, promet mobilitzacions gens recreatives que treuen a passejar la paraula que més excita la nova pedanteria: disrupció.
Tot està a punt per crear un clima d’incertesa amb poc marge per a la lírica i en què veurem com els somriures es transformen en ganyotes de ràbia, tristor, impotència, preocupació o sectarisme. Amb la cintura dialèctica d’un Unamuno de pa sucat amb oli, el nou Gabriel Rufián va comparèixer a Preguntes freqüents (TV3) per confirmar que ha perdut l’arrogància i la frivolitat d’un concursant de Gran Hermano i que, comptant amb la indulgència dels que fa anys que el seguim, creu que “adaptar-se a la realitat i fins i tot dir coses que no agraden a la gent forma part de la nostra responsabilitat”. Per si li serveix de consol, ha de saber que moltes coses que deia abans tampoc no agradaven a molta gent però que ara, com a mínim, li valorem que hagi perdut petulància efervescent, encara que haurà de treballar més per transmetre la responsabilitat que avui el comença a definir.
A RAC1, Xavi Bundó li pregunta a Jaume Sisa quines són les diferències entre Madrid i Barcelona. Unamuno n’hauria pogut escriure un article incendiari però Sisa, que practica la coherència galàctica, respon: “Hi he pensat tant que ara no sé què dir”. És un reflexió que està en la línia dels grans Carolina Durante, quan canten: “Mi respuesta a todo es: joder, no sé”. I mentre aquí continuen les polèmiques sobre llaços, homilies, contorsions escabroses per un lloc a les llistes i lamentables mocions de censura artificials, el món s’assembla cada vegada al que retrata la pel·lícula Joker.
Tot està a punt per crear un clima d’incertesa amb poc marge per a la lírica