Això no és bo

Aquestes han de ser les eleccions que posin fi a la interinitat, i això no s’improvisa; ja la campanya hauria de ser diferent, que s’hi respirés voluntat de facilitar acords

No és possible viure en un clima electoral permanent. Bé, possible ho és; els fets ho demostren. Altra cosa és que no és convenient. Ara –en un clima electoral– el gest domina el fet, la crítica, la proposta; la desqualificació, el respecte. Les eleccions, en la fase de la campanya, són un bon escenari per marcar diferències, mai per buscar coincidències. Del que es tracta és de deixar clar que els altres no han de guanyar, sense necessitat de raonar ni justificar per què ho has de fer tu. Un procés electoral és el temps més incòmode d’una democràcia representativa, quan del que es tracta és de donar satisfacció a les necessitats d’una societat mediàtica que reclama titulars i com més simples, barroers o estridents millor.

Però, a més, el clima electoral ho paralitza tot. Les decisions més urgents queden posposades; algunes fins i tot s’oblidaran. I, en tot cas, moltes coses hauran de tornar-se a començar. Els problemes avancen, s’agreugen; les solucions s’aturen i es volen definir altre cop. Tot queda aturat i les eleccions apareixen com una causa que ho justifica. La gent segueix amb els mateixos problemes, reclama respostes i només se li ofereixen unes eleccions. Això no és bo; però no ho és especialment quan l’escenari electoral es converteix en permanent. La interinitat no acompanya ni permet cap política de progrés, cap resposta eficaç als problemes concrets. La interinitat és el pitjor enemic del sistema i, per extensió, de la democràcia representativa.

És obvi que la democràcia reclama i es recolza en unes eleccions. Però quan aquestes són l’única resposta als problemes de la ciutadania, s’apel·la a la seva celebració per amagar la incapacitat de governar i es fa una i altra vegada sense avergonyir-se del bloqueig institucional que està en l’origen d’aquesta pràctica abusiva i corrosiva, la democràtica està malalta. I això no és bo; es paga –sempre– molt car.

L’economia conviu molt malament amb la interinitat. Ningú no pot atrevir-se a discutir-ho. Estem sense pressupostos, no s’està en condicions d’introduir mesures i reformes que el creixement econòmic i el benestar de tots reclamen amb urgència.

Però en comptes de discutir el contingut i l’abast d’aquestes reformes la resposta és bloquejar les institucions, allargar la interinitat, fer més evident la paràlisi administrativa, treure profit del problema sense atendre l’obligació moral de buscar-hi solució.

Votar quan toca és la garantia del sistema democràtic; fer-ho quan no toca, com a conseqüència d’egoismes partidistes, és una prova del seu fracàs.

Els conflictes generen o poden generar molt rèdit en una campanya electoral. Però això crea addicció; és més fàcil instal·lar-se en la permanent denúncia que assumir la responsabilitat de construir un futur de progrés i de llibertat.

Aquestes han de ser les eleccions que posin fi a la interinitat. I això no s’improvisa. Ja la campanya electoral hauria de ser diferent. Que s’hi respirés voluntat de superar el conflicte com a objectiu, per facilitar acords com horitzó.

Si no s’accepta la servitud del compromís d’integrar majories suficients, respectant les minories diverses, seguirem instal·lats en la interinitat. És a dir, anirem enrere, no cap endavant. I això no és bo.