Expectatives i actituds
Veníem dels aniversaris. La Diada a mig pal i l’1-O, on apuntava la fatiga del material. Les pancartes que havíem de mantenir, impasible el ademán, vam acabar per despenjar-les per evitar-nos l’espectacle que ho fessin els Mossos. Passen els dies i tot són arengues incitant a l’aturada de país i les desobediències convocades per les institucions. I així s’escampa el desconcert sobre el que pugui sobrevenir com a resposta a les sentències imminents.
Javier Pradera insistia que les actituds es configuren en funció de les expectatives. I està comprovada la tendència generalitzada d’anar rabents en socors del vencedor. Chaves Nogales va descriure el fenomen dels denominats resistents del 25 d’agost, i com tots els que havien trobat un modus vivendi profitós amb els ocupants nazis, una vegada alliberat París, van fer els exercicis de transvestisme convenients per presentar-se com a resistents. Entre nosaltres també va ser sorprenent el nombre de valerosos antifranquistes que van sorgir una vegada sepultat Franco a la basílica del Valle de los Caídos.
L’itinerari del procés reflecteix també aquestes alternatives de cauteles i entusiasmes. Quan allò de “Francisco Franco Caudillo d’Espanya, responsable davant Déu i davant la història” semblava dotat de perennitat il·limitada, la directiva del Futbol Club Barcelona li va fer entrega de les distincions més preuades, que només ara, gairebé 70 anys després, s’ha atrevit a retirar-li. De manera que, en algun moment, algú haurà d’aclarir que tots els assumptes i les guerres que van dividir Espanya van dividir Catalunya de la mateixa manera, de la guerra de Successió fins a la Guerra Civil.
En la intervenció el 3 d’octubre del 2017 el rei Felip VI va assenyalar la deslleialtat com a origen del problema, va dir als catalans “no esteu sols” perquè cap d’ells no es pot deixar en el desemparament sense protecció dels seus drets i llibertats, i va afirmar que les institucions complirien els seus deures. Dos anys després, quan es faci pública la sentència del procés, aquestes paraules hauran de seguir vigents. Pío Cabanillas, estalviant-se pronòstics, deia “guanyarem, encara no sabem qui”. Així que ho sapiguem, vindran les adhesions.