La diferència inesperada
Deixem de preocupar-nos per aparentar una normalitat que és simple prejudici i acceptem la diferència; totes
Dijous vam presentar un llibre a peu dret. No és que els amfitrions de la llibreria Jaimes no ens oferissin cadires, sinó que el seu espai de presentacions, apte per a una vuitantena de persones assegudes, va quedar tan desbordat que hi havia gent dreta gairebé fins a l’entrada. Vist des de la mesa, allò semblava un vagó de metro en hora punta. Per cortesia, els presentadors (la psicoanalista Neus Carbonell i jo) i l’autora (Gemma Vilanova) ens vam aixecar i vam presentar-lo tossudament alçats. El llibre s’ho val. Es diu 1 fill inesperat i 1 sofà (Símbol Editors) i narra episodis vitals del Josep (a les xarxes #JosepValent), el fill amb TEA (trastorn de l’espectre autista) de Gemma Vilanova i Ferran Mascaró. No passa gaire, que les presentacions de llibres congreguin tanta gent. Sovint, com és el cas, les masses responen quan algú publica el primer llibre. Als reincidents, familiars, amics i saludats els solen interpel·lar amb una pregunta terrible: ¿ja n’has tornat a escriure un altre? No m’estranyaria que, en un futur no gaire llunyà, Gemma Vilanova s’ho sentís dir. És obvi que debuta en l’àmbit narratiu per explicar l’experiència en primera persona (del plural) que viu la família, però no estem al davant d’un dietari ni tampoc d’un simple tranche de vie, sinó d’un llibre escrit des d’una veu elaborada. Per aconseguir-ho, aquesta mare dinàmica ha pres distància de la dècada d’experiència al costat del seu fill i ha adoptat decisions d’una certa complexitat literària. Quan algú conviu amb un fill malalt de seguida es veu forçat a parlar-ne. Llavors sorgeix una pregunta dual que és i no és la mateixa. D’una banda, com no ha d’explicar el que li passa? Però per l’altra, com explicar-ho? És a dir, de quina manera? Perquè al capdavall, el que arribarà no és el que experimenta, sinó les paraules que fa servir.
En la història del Josep tal com l’explica sa mare tots els episodis són significatius. En algun cas, n’hi ha que fins i tot estan relatats des de més d’un punt de vista: la mare, el pare, uns vianants... el nen! Això permet una aproximació molt rica al veritable enigma de l’Esfinx: què li passa pel cap al Josep? Quins misteriosos pensaments defineixen la seva personalitat? Com afecta la malaltia a la seva identitat? Aquest és el nus de la qüestió, posar el focus en la mirada per poder-la canviar. Modificar el punt de vista és l’única possibilitat de desactivar les paraules que un agent de policia els diu a l’aeroport d’Eivissa quan el Josep llança reiteradament ampolles d’aigua a terra i l’agent s’hi acosta per si hi ha res “fuera de lo normal”. Aquestes són les quatre paraules que usa l’uniformat, literalment: “Fuera de lo normal”. Parafrasegem-lo prescindint de la preposició de. Fem fora el que es considera normal, deixem-nos de preocupar per aparentar una normalitat que és simple prejudici i acceptem la diferència. Totes.