L’Aimee arriba al Suprem dels EUA
Els drets dels transgèneres es discuteixen per primera vegada a l’Alt Tribunal
El rostre d’Aimee Stephens ja és una icona de la lluita pels drets LGBTQ. Cansada de la seva doble vida, de ser dona a casa i home a l’oficina, el 31 de juliol del 2013, el dia que començava les vacances, Aimee Stephens, que ara té 58 anys, va lliurar una carta al seu cap a l’empresa funerària en què confessava la veritat.
“Estimats amics i companys, el que us he de dir és molt difícil per a mi, i m’ha requerit tot el coratge de què soc capaç”, deia al començament de la missiva. “Entenc que a alguns els pot resultar difícil d’entendre això. De fet, he hagut de viure amb això cada dia de la meva existència, i ni tan sols jo ho entenc completament. Malgrat que segurament serà angoixant per als meus amics i familiars, necessito fer aquest pas per la pau de la meva consciència i per posar fi a l’agonia de la meva ànima”.
Després d’una llarga carrera en aquesta professió –gairebé tres decennis–, feia sis anys que era a l’empresa R.G. & G.R. Harris Funeral Homes, domiciliada a Garden City, a l’àrea metropolitana de Detroit (Michigan). Exercia de directora de funeral i d’embalsamadora, però la seva tasca principal consistia a oferir consol als que perdien un ésser estimat.
Després d’oferir tant alleujament, per una vegada era ella la que demanava una mica d’ajuda. Només va reclamar que, quan tornés de les vacances d’estiu, pogués anar a la feina vestida com el que era, una dona. El cap i propietari, Thomas Rost, la va doblegar, se la va guardar a la butxaca i va balbotejar un “OK”.
Al cap de dues setmanes li van comunicar l’acomiadament.
Els arguments del seu cas, amb un parell de casos més referits a gais i lesbianes, s’escoltaran aquest dimarts al Tribunal Suprem dels Estats Units.
Serà la primera vegada que la paraula transgènere, i la reivindicació de manera directa dels seus drets, tindrà protagonisme a la màxima instància judicial, i serà tot un test sobre si el Suprem està polititzat o no. Dels nou magistrats, cinc són conservadors.
Els dos últims, nomenats pel president Trump. La seva Administració s’ha distingit per un retrocés en molts avenços d’aquest col·lectiu, en sintonia amb els plantejaments de grups cristians que van donar suport a Trump. La sentència s’espera per al juny, quan, en plena campanya per a les eleccions del 2020, es resoldrà si les normes federals antidi scriminació –títol VII de la llei de Drets Civils de 1964– prevenen els caps d’acomiadar els treballadors per la seva orientació sexual o la seva identitat de gènere.
Rost, un home profundament religiós, va dir en el procés judicial que la seva petició trencava el codi de vestir. “Es volia vestir com una dona”, va explicar el propietari a The Washington Post. Dir Aimee a l’Stephens el feia sentir incòmode perquè “ell és un home”.
Ella, que va néixer en una família també molt religiosa de Fayetteville (Carolina del Nord), va entendre quan tenia 5 anys que era diferent, que s’estimava més les nines
Va confessar al seu cap de la funerària que es volia vestir com una dona, el que era, i ell la va despatxar
que jugar amb els nens. No es va exposar mai a persones transgèneres ni homosexuals. La seva església hi estava del tot en contra.
Es va casar dues vegades, la segona amb la Donna, que coneixia des de la infantesa. Es van mudar a Michigan, on va desenvolupar gairebé tota la seva tasca en funeràries. L’amistat amb la seva dona no va impedir que la Donna detectés un distanciament. El 2009 la va acusar d’enganyar-la. Li va respondre que sí, que hi havia una altra dona, però que la portava a dins.
La Donna es va posar de part seva, malgrat que, a la tardor del 2012, l’Aimee es va arribar a posar una pistola al cap. No va poder prémer el gallet. Allò va fer que es decidís a escriure la carta que avui llegiran al Suprem.