Mag i colós de la bateria
No per anunciada i temuda la desaparició física de Ginger Baker és menys tràgica. Un òbit de gran transcendència entre l’afició de llarg recorregut i, especialment, entre els col·legues de l’àmbit musical, i en concret del bombo i les escombretes. Ringo Starr va deixar escrit: “Déu beneeixi Ginger Baker, increïble músic salvatge i bateria inventiu. Pau i amor a la seva família”. Un altre il·lustre exbeatle, Paul McCartney, ha estat més concís: “Gran bateria, paio salvatge i adorable... Trist de sentir que ha mort, però els records no moriran mai”.
La desaparició del bateria britànic Peter Ginger Baker diumenge al matí va ser la conclusió inevitable d’un empitjorament de la seva condició física des de feia uns quants dies, sobretot des que la família havia comunicat que estava en estat crític i havia pregat als seguidors que “el tinguessin present en les seves oracions”. Desapareixia així als 80 anys, a Londres i en pau”, no només un dels bateries més destacats de l’escena musical britànica, sinó també un dels més versàtils i espectaculars de la història del rock.
I això que es va formar i es va amarar de coneixements, fonaments i recursos de l’escena jazzística. Com en els seus primers flirtejos professionals, a la vora del guitarrista de jazz Diz Disley i amb el bandleader Terry Lightfoot. Va anar ampliant terrenys i curiositats estilístiques, i així també se’l va poder veure i escoltar fent-se seu el blues a la Blues Incorporated d’Alexis Korner (reemplaçant Charlie Watts) i el R&B nordamericà a la mítica The Graham Bond Organisation. Als dos combos ja compartia espai amb el baixista Jack Bruce.
Malgrat els reconeguts i visibles conflictes entre tots dos, Bruce i Baker van donar forma al grup Cream el 1966 amb el guitarrista Eric Clapton, que venia de demostrar el seu art portentós als Yardbirds, i amb John Mayall. Malgrat que l’existència formal del trio va ser relativament curta, la seva transcendència en la música popular contemporània no va ser menyspreable. Perquè Cream va ser una peça fonamental per definir i entendre el rock progressiu emergent en aquella dècada prodigiosa –i amb una influència determinant en la història posterior del gènere–, on l’espectacular toc i desplegament instrumental de Baker era un ingredient capital. Això i la seva fins aleshores insòlita aportació sonora, ja que transmetia el seu sensible toc del jazz (un dels primers solos de bateria dels annals del rock es pot escoltar en un dels talls del primer àlbum de la banda, Fresh cream), i la seva contundència interpretativa, augmentada amb la implantació del doble bombo.
El trio es va desfer dos anys després de fundar-se havent donat, això sí, sucosos fruits, com els èxits Sunshine of your love, Strange brew i White room. Un any després l’aficionat encara va poder gaudir perquè Baker i Clapton van fundar el grup Blind Faith, també d’existència breu i completat per Steve Winwood i Ric Grech. Aquests dos últims, una vegada desaparegut el quartet, es van afegir al bateria en el seu nou projecte, la banda de jazz Ginger Baker’s Air Force. Des d’aleshores, la seva carrera va ser intensa i zigzaguejant. Va començar instal·lant-se a Nigèria, on els ritmes locals van influir en el seu toc i pentagrama, i va arribar a col·laborar amb una icona com Fela-Kuti. Des d’aquell moment la seva biografia musical va tocar innombrables àmbits, i va arribar a treballar amb PIL, Hawkwind, el Baker Gurvitz Army i amb notables estrelles jazzístiques, com Max Roach, Art Blakey, Elvin Jones, Bill Frisell o Charlie Haden.
Addicte intermitent a l’heroïna, afectat per diversos mals i malalties físiques al llarg de la seva existència i de vida sentimental intensa, Baker sempre va ser tot un símbol del que és la irascible genialitat. Si Ringo i Paul lamentaven al principi d’aquestes línies el final de trajecte de Baker, en aquest punt només podia ser un dels seus còmplices més propers, Jack Bruce, qui abaixés definitivament el teló. La família va penjar unes quantes línies a Twitter: “Sobrevivint a una relació d’amor i odi, en Ginger era com un germà gran per a en Jack; la seva química era realment espectacular. RIP Ginger, un dels millors bateries de tots els temps”.
ESTEBAN LINÉS