Desobediència incivil

Fa uns quants anys que circula per les publicacions de filosofia política l’expressió desobediència incivil. En aquesta denominació l’adjectiu no funciona com un antònim de civil en l’accepció en què Henry David Thoreau, que va ser qui va encunyar el terme, feia servir aquest qualificatiu. La desobediència de què parlava Thoreau era civil perquè responia a la seva oposició com a ciutadà a un govern que, segons ell, feia polítiques injustes. La bibliografia recent, en canvi, pensa la civilitat de què s’apartaria la desobediència incivil tenint en compte la manera com es porten a terme aquests actes, que es podria descriure com a correcta (civil) o incorrecta (incivil) en funció de si segueixen o no certs requisits. Tot i que aquesta manera d’entendre la civilitat o la incivilitat de la desobediència entronca amb Gandhi i Martin Luther King jr., l’autor de referència pels qui escriuen sobre aquesta altra desobediència és John Rawls, que a la Teoría de la justicia proposa una sèrie de condicions que s’haurien de complir perquè es doni una desobediència civil èticament fonamentada. Els qui teoritzen sobre la modalitat incivil de la desobediència no necessàriament estan d’acord amb totes aquestes condicions. I, en alguns casos, en proposen d’altres de menys estrictes o obren una finestra d’Overton per argumentar que també hi pot haver formes legítimes de desobediència incivil. Però, per a tots ells, Rawls continua sent el punt de partida. Per algunes raons de pes, també és, en canvi, el teòric més desatès pels activistes de la desobediència de l’independentisme català.

Es repeteix que l’1-0 va ser l’acte de desobediència civil més gran que s’ha fet a Europa. I es crida a la desobediència civil com a resposta a la sentència del judici del procés. La confrontació d’aquests discursos amb les condicions de Rawls posa en evidència, si més no, les dificultats que presenten. Segons Rawls, els actes de desobediència civil s’han de plantejar com transgressions de normes jurídiques concretes que no posen en qüestió l’ordenament jurídic constitucional en conjunt, que tenen un caràcter simbòlic orientat a la consecució d’uns objectius inequívocament anunciats i que es fan acceptant les conseqüències legals de saltar-se les normes. Els fets de l’octubre del 2017, amb un referèndum vinculant que alguns presentaven només

La desobediència segons Thoreau era civil perquè responia a la seva oposició com a ciutadà a un govern de polítiques injustes

com un acte de llibertat d’expressió o de manifestació i que no tenia un caràcter simbòlic perquè es feia d’acord amb una llei inconstitucional que el convertia en un mitjà per a la substitució de l’ordenament jurídic constitucional, no es corresponen amb aquesta descripció. I, d’altra banda, la crida a la desobediència civil si no s’absolen els qui (per hipòtesi) podrien haver fet un acte de desobediència civil sense (també hipotèticament) infringir la llei és triplement paradoxal. A Catalunya, com a la Corcira descrita per Tucídides, fa temps que les paraules que es fan servir per avaluar els actes han perdut el seu sentit habitual. I no serà gens fàcil salvar les paraules per tornar el nom a cada cosa.