El joc dels patriotes
Els esports gaèlics van ser un dels pilars de la rebel·lió irlandesa, i encara avui s’identifiquen amb la causa republicana
Fa un segle i escaig, en plena Primera Guerra Mundial, un judici polític va convulsar les illes Britàniques. Sir Roger Casement, diplomàtic i poeta irlandès que havia treballat per al Foreign Office, que havia rebut un títol nobiliari i a qui es considera el pare de les investigacions en matèria de drets humans, va ser detingut, jutjat, condemnat a mort i executat a la presó londinenca de Pentonville. El seu delicte va ser haver-se fet nacionalista, haver buscat l’ajuda d’Alemanya i haver negociat amb Berlín l’entrenament de soldats i l’enviament d’armes a la recerca de la independència. L’Estat no admet desafiaments. Pels anglesos, l’heroi s’havia convertit en traïdor. Pels irlandesos, havia nascut un patriota.
L’estadi de futbol gaèlic de Belfast, a l’Andersonstown Road de l’oest de la ciutat (els barris republicans), porta el seu nom. Actualment està abandonat, amb esquerdes al ciment de les grades, els pals caiguts a terra i males herbes arreu. Tancat des del 2013, espera que s’aprovi un pla per modernitzar-lo i convertirlo en un dels més espectaculars de tota l’illa. Hauria estat un dels escenaris del Mundial de rugbi del 2023, que volia organitzar Irlanda però que finalment es disputarà a França.
Els esports gaèlics –futbol i hurling– van ser un dels pilars de la revolució irlandesa, i encara s’associen amb el republicanisme. Pels protestants i unionistes, constitueixen anatema. Va ser a través seu que des de finals del segle XIX es van impulsar la cultura i la identitat irlandeses i es va començar a combatre el colonialisme anglès. Són l’ànima de la Irlanda rural, el centre de la vida dels pobles tant esportivament com socialment i políticament, i més encara ara amb el declivi de l’Església catòlica, que també va tenir un paper clau en la conquesta de la independència. Els confessionaris s’han quedat buits, però les grades dels estadis són plenes.
La GAA (Associació Atlètica Gaèlica) no amaga a quin bàndol dona suport. La seva constitució obliga els membres a donar suport al nacionalisme irlandès, i fins als anys setanta prohibia als socis jugar o fins i tot seguir qualsevol altre esport. Més de trescents d’ells van participar en l’aixecament de Pasqua del 1916 –el mateix any que va ser executat Roger Casement–, i més tard van ser l’esquelet de l’original Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). El 1920, en plena guerra d’independència, els britànics van enviar els tancs i les tropes a l’estadi de Croke Park, a Dublín, durant un de partit, i els seus trets indiscriminats van matar 14 persones i van causar ferides a 65.
Així com el soccer (el nostre futbol) i el rugbi són esports indistintament nacionalistes i unionistes, catòlics i protestants, el futbol gaèlic i el hurling són símbols del republicanisme. Es tracta de jocs d’origen celta, dels quals els acadèmics n’han trobat antecedents fins a vuit-cents anys abans que es disputessin els primers Jocs Olímpics a Atenes. Són estrictament amateurs i s’organitzen a nivell de comtats (Kerry és el que més vegades s’ha proclamat campió nacional, seguit de Dublín). Extremament polititzada, la missió de la GAA no és només organitzar les competicions, sinó promocionar la cultura i l’idioma irlandesos, i impedir que siguin fagocitats pels seus equivalents anglesos. Que adults i canalla passin els caps de setmana pendents del mòbil, la tele i la Premier.
Les discrepàncies sobre com arribar a l’objectiu final han estat històricament un llast habitual dels processos d’independència, i Irlanda no va ser cap excepció. La batalla va arribar a l’esport, i pel control de la influent GAA van lluitar agosaradament el Partit Parlamentari Irlandès (IPP) i la Germandat Republicana Irlandesa (IRB), amb l’arquebisbe catòlic Thomas Croke (en l’honor del qual es va anomenar Croke Park, el principal estadi del país) exercint de mediador. Església, futbol gaèlic i republicanisme han anat sempre units.
Les autoritats britàniques, durant la guerra d’independència, no van fer distinció entre membres de l’IRA i socis de la GAA, els dos enemics de l’Estat. En els troubles, directius i jugadors de futbol gaèlic van ser considerats objectius legítims pels paramilitars lleialistes, i alguns van ser assassinats. El 1918, quan Londres va obligar a demanar permís per a qualsevol reunió, incloent-hi els matxs dels diumenges, l’Associació Atlètica Gaèlica va organitzar l’acte de desobediència civil més important en la història de l’illa, i es van jugar simultàniament més de dos mil partits. Anglaterra va cedir.
El principal estadi de Belfast porta el nom d’un nacionalista que Londres va condemnar a mort