‘Brexiternity’
La sèrie del Brexit continua, amb l’últim capítol protagonitzat per la nova proposta que acaba de presentar Boris Johnson i que està lluny de les pretensions europees. El seu principal punt a favor és que ni la UE ni els britànics no semblen estar disposats a ser considerats culpables del trencament de les negociacions.
El pla de Johnson planteja una alternativa a la salvaguarda irlandesa, que formava part de l’acord de retirada entre la UE i Theresa May i que va ser rebutjat tres vegades pel Parlament britànic. Tot i que tant la UE com el Regne Unit coincideixen en la importància d’evitar una frontera física entre les dues Irlandes, la solució no és trivial. Com es pot compatibilitzar que no hi hagi una frontera física amb els límits a la lliure circulació de persones que vol establir el Regne Unit i la pertinença a dos règims regulatoris i duaners diferents que requeririen inspeccions dels béns abans d’entrar a la UE? Davant del repte i de la poca factibilitat d’una solució tecnològica ansiada pels britànics, entra en joc la salvaguarda irlandesa. Aquesta estableix que Irlanda del Nord estigui dins el mercat únic si no s’arriba a una solució sobre la frontera i ha estat considerada una “trampa” inacceptable per alguns membres del Parlament britànic, ja que mantindria el Regne Unit subjecte a la unió duanera europea i li impediria poder tancar els seus propis acords de comerç.
Amb el nou pla, Johnson proposa que Irlanda del Nord continuï dins del mercat únic en productes agroalimentaris i manufactures però fora de la unió duanera. Tot i que els europeus han respost amb prudència, aquest pla està molt lluny de garantir els estàndards que Europa havia manifestat que considerava innegociables. Una raó és que perjudica la República d’Irlanda i no estableix una frontera sense friccions, considerada clau tant per a l’èxit del procés de pau com per motius econòmics –cada any 72 milions de vehicles creuen la frontera, un 14% dels quals transporten béns per comerciar amb la UE–. De fet, aquesta proposta implica no una frontera sinó dues al voltant d’Irlanda del Nord: una pels productes agroalimentaris i manufactures amb el Regne Unit i una altra pel control duaner amb la UE. Una complexitat addicional és la proposta que l’Assemblea d’Irlanda del Nord pugui votar cada quatre anys sobre l’acord, augmentant la incertesa regulatòria d’una forma difícilment acceptable per la UE.
Arribats aquí i si no hi ha acord, la saga del Brexit continuarà amb la sol·licitud el 19 d’octubre d’una extensió de les negociacions fins al 31 de gener, que ha de ser unànimement acceptada per la UE. A partir d’aquí, el camí més probable són eleccions anticipades. Això obre un nou ventall de possibilitats, totes elles caracteritzades per la gran dificultat d’arribar en un temps curt a un acord que sigui acceptable per la majoria necessària d’un Parlament britànic molt fragmentat entre els que volen un Brexit a qualsevol preu, els que el volen però només negociat i els que són partidaris de quedar-se.
És evident que desfer de cop 46 anys d’integració mai no hauria estat fàcil i menys encara en un entorn on els dos principals partits britànics estan dividits, deixant un Parlament tan fragmentat que fa que qualsevol pla ho tingui molt difícil per ser aprovat. Però també és evident que Europa és el mercat més important amb diferència per les exportacions britàniques i la seva principal font d’inversió estrangera i són massa anys de relacions comercials i culturals mútues com perquè a la llarga no hi hagi algun tipus d’acord. La realitat és que, passi el que passi el 31 d’octubre o el 31 de gener, el procés va per llarg i, en lloc d’un Brexit, el que segurament viurem és una brexiternity, amb negociacions constants ja que quedaran encara molts fronts en les futures relacions entre la UE i el Regne Unit per tancar. Continuarà...
Són massa anys de relació amb Europa perquè a la llarga no hi hagi algun acord