“No suportaria res d’una parella, sola visc molt feliç!”
Tinc 84 anys. Vaig néixer a Valladolid i visc a Madrid. Soc actriu. Visc feliçment sola, i tinc dos fills, en Daniel i la Natalia. Soc d’esquerres: justícia social! Creences? No practico cap religió. Represento ‘Cinco horas con Mario’, de Miguel Delibes,
Quina energia! Una hora i quart de monòleg... Això és mèrit de la meva genètica... i de com em diverteixo dalt de l’escenari.
Quant fa que puja a escena?
Com a professional, fa... 62 anys!
És l’actriu en actiu més longeva de totes les d’Espanya?
Em guanya la meravellosa Asunción Balaguer: l’estimo, l’admiro! Quin humor que gasta en les seves últimes actuacions.
Però ella va estar molts anys retirada.
Per voluntat pròpia, casada amb Paco Rabal.
Vostè va parar en algun moment?
Sempre he treballat! Això em va salvar quan el meu marit va tocar el dos a buscar tabac...
Daniel Dicenta: li agradava massa... sortir a “fumar”?
Era bon paio, però “fumar” el perdia, sí. Després, això sí, no em va donar guerra.
Com va començar vostè al teatre?
Jo era la veu de l’ocellet Azulín en un programa infantil a Radio Valladolid. Una companyia de teatre va venir, em van demanar de suplir una actriu malalta, vaig acceptar-ho... i a Chicho li vaig encantar!
Chicho?
Chicho Ibáñez Serrador: dirigia i actuava. Teníem 18 anys. Ell era un superdotat!
Quina obra representaven?
Ecos escandalosos de sociedad, de Pepita Serrador, la seva mare. Amb Chicho vaig parlar molt aquells dies: “Has pensat de dedicar-t’hi?”, em va preguntar. “No”, li vaig dir.
No?
No. Li vaig explicar que tenia nòvio, que aviat em casaria... I va comentar, sorneguer: “Ah, que emocionant, que emocionant”.
Ha, ha...
Els seus comentaris irònics em van obrir la ment. Vaig deixar el nòvio i vaig tocar el dos a Madrid: el 1957, amb 21 anys, vaig debutar al Teatro de la Comedia amb El campanero, amb Manuel Dicenta, que després seria el meu sogre. I va ser un gran èxit!
I fins aquí.
I fins sempre, dia a dia: això m’encanta.
I com havia arribat a la ràdio, abans?
Amb dotze anys, les meves tietes em van portar a un concurs de cançó a la ràdio... i el vaig guanyar.
Cantava bé?
Sí, sí, ho feia clavat a la cantant mexicana Irma Vila, “la reina del falset”, que era famosíssima als anys quaranta!
D’on li venia això de cantar? De la meva mare. El tenor Marcos Redondo va dir d’ella, quan era joveneta, “serà una grandísima tiple”. Però el seu pare va advertir: “Abans t’esquinço la pell de dalt a baix”.
Per què es va posar així?
Que la seva filla fos cantant era com ser puta.
I la seva mare es va frustrar?
No, va ser sempre una dona alegre, benhumorada... i que cantava a casa. I el meu pare: cantaven havaneres junts. I els veïns de l’edifici: abans tothom cantava!
Què feia el seu pare?
Era electricista de Renfe. Va inventar un enginy d’encesa automàtica d’aparadors. Però érem pobres... i va malvendre la patent.
Oh.
Recordo tant silenci i tanta por...! Als anys quaranta, la meva mare vivia atemorida: dos germans seus havien mort a la guerra.
Què els va passar?
Al tiet Zacarías el van delatar i li van engegar un tret en una cuneta. Va deixar dos fills petits. Al tiet Manuel el va matar un obús a l’Ebre.
Se’n parlava, a casa seva?
Xiuxiuejant. La meva mare no gosava ni plorar! I també s’espantava quan el meu pare escoltava a la nit Radio Pirenaica...
I com era la petita Lola?
Col·leccionava tot el que tingués colors: granadures, bales, tabes (pintava una cara de cada color), agulles amb boleta de color...
Contra el gris de l’entorn?
Sí. Jo em tancava en silencis. “Estàs avorrida?”, em preguntaven. “Estic pensant”, deia jo. Era al meu refugi, dins meu.
Què li van llegar els seus pares?
L’humor. Sabien capgirar-ho tot! Jo faig igual, i amb l’edat cada dia me’n ric més, de tot!
És que si no rius...
El teatre i el cinema ens salvaven de la tristesa quotidiana. Les dones de la meva família anaven a consolar-se al teatre Lope de Vega de Valladolid. L’art cura i salva!
De què creu que em pot salvar veure l’obra Cinco horas con Mario?
Una vídua li parla al seu marit mort... Ens ofereix perspectiva de com de malament que vam estar les dones en drets i llibertats. Jo no podia ni firmar un lloguer perquè no era “cap de família”, quan el meu marit se’n va anar!
Què deia Delibes de la seva interpretació de Carmen, el seu personatge?
“El dius d’una manera... que descobreixo un altre personatge”. Però tot és al seu text! Malgrat que hi ha alguna cosa soterrada, i jo la revelo: ella respira per les mancances del seu matrimoni, hi ha una lectura feminista.
Què diria a una parella que es casa avui?
No us caseu! Conviviu, i si esteu molt bé junts... celebreu-ho un dia amb una festa.
Què no suporta vostè d’una parella?
Res! Mentre vaig conviure amb un home, ho vaig suportar tot, però avui no suportaria res de res. Ah, tota sola visc molt feliç!