París reivindica la modernitat de ToulouseLautrec
Una enorme mostra al Grand Palais exhibeix la radical modernitat del pintor
Un gran desplegament: 200 obres, repartides en dotze sales del Grand Palais, amb una posada en espai espectacular. I un títol exacte: Toulouse-Lautrec, resoltament modern. Del 9 d’octubre al 27 de gener, i gairebé trenta anys després de la seva última retrospectiva, Henri Marie Raymond de Toulouse-Lautrec-Montfa (18641901), fill del comte Alphonse i de la comtessa Adèle, la seva cosina germana, noble i ric quan neix, alcohòlic i sifilític quan mor, amb poc més de 36 anys, emergeix del tòpic que el va tancar en la seva gel’obra litografiada de l’artista.
Si ja es coneixia la seva condició d’estakhanovista, perquè, malgrat la mort primerenca i haver destruït una bona quantitat de les seves obres, Toulouse-Lautrec va deixar 737 olis, 275 aquarel·les, 369 litografies i 5.000 dibuixos, l’exposició permet reconèixer, a través de dibuixos, retrats drets, vitralls, il·lustracions poques vegades vistes, el seu talent de dibuixant, de fotògraf.
Entre dues exposicions universals de París, quan el ball despreocupat i la vida nocturna revolucionen els costums, l’artista noctàmbul és un pioner de la publicitat amb el seu treball per a Aristide Briand, el Moulin Rouge o Yvette Guibert. I anticipa el futurisme amb els seus trucs pictòrics per cesa de realisme expressiu, brusc, curiós, directe, en la línia d’Ingres, Manet i Degas, tres de les seves referències”.
Com ells, a més, “converteix la fotografia en la seva aliada i, més que cap altre artista del moment –continua Guégan–, intercanvia detalls pràctics amb fotògrafs, aficionats i professionals, i s’apropia dels efectes de la fotografia en les seves investigacions sobre el moviment”. El del frenètic french
cancan, per exemple, que captarà com ningú. Aquest ball, derivat de la quadrille, era el principal atractiu d’aquell Moulin Rouge on el pintor tenia taula reservada cada nit. El cabaret, fundat el 1889 –l’any de l’Exposició Universal que presenta la torre Eiffel– pel català Joseph Oller i Charles Zinialitat
a les seves banderes adolescents. Per “antiidealisme” pinta el brutal nu( La grosse Marie) de la seva amant Suzanne Valadon. Com Van Gogh, es considera “impressionista de petit bulevard”, una cosa així com impressionista de barri. I amb l’holandès exposa en un espai atípic, un restaurant de Montmartre.
La seva altra divisa, “temes plebeus i estil fort”, impregna les dotze sales del Grand Palais. Exhaustiu, el recorregut comença amb la seva fam per la vida: “Tot li encanta”. Segueixen Un naturalisme de combat, Carmen, Jeanne, Suzanne, Entorn del XX (el grup d’avantguarda de Brussel·les, que l’exposa), A nivell humà, Plaer capital (Paris la nuit); Apoteosi de La Goulue, Amb totes les lletres (la seva
col·laboració amb La Revue
Blanche, el 1893-1894), Dos guants negres (el símbol d’Yvette Guilbert), Femení/femení, De pressa i Quin final?.
Al catàleg, Nathalie Heinich també subratlla que “la dona independent, autònoma i sexualitzada, no exclosa, malgrat això, de la vida social, el model en què encara vivim avui”, constituïa una excepció a finals del XIX. ToulouseLautrec “va pintar aquelles dones, autònomes financerament, i els va donar les seves lletres de noblesa pictòrica”.