Franc Aleu
DIRECTOR ESCÈNIC
El responsable de la posada en escena de Turandot, l’òpera amb què el Liceu va obrir la temporada, ha demostrat ser valent per adaptar un clàssic d’acord als esquemes actuals sense haver de trair per això la seva essència.
Turandot
Intèrprets: I. Theorin (Turandot), J. de León (Calaf), E. Jaho (Liù), A. Vinogradov (Timur), T. Marsol (Ping), F. Vas (Pang), M. Atxalandabaso (Pong), C. Merritt (Emperador), M. Borth (Mandarí). Cor Vivaldi, dirigit per Ò. Boada. OS i Cor del Gran Teatre del Liceu. Director musical: Josep Pons Director escènic: Franc Aleu Lloc i data: Gran Teatre del Liceu (7/X/2019)
JORDI MADDALENO
Cop d’efecte amb la Turandot hitech i kitsch firmada per Franc Aleu en el seu debut liceista com a director d’escena. El caràcter emocional de l’obertura de la temporada 2019-2020 i la celebració del 20è aniversari de la reinauguració del Liceu va abduir el públic, que es va deixar seduir per la realitat alternativa d’aquesta Turandot d’estètica manga, projeccions 3D i un final que crida a la llibertat de l’amor per damunt de tot.
Aleu recrea una realitat cibernètica on Turandot regna amb una tiara tecnològica amb què controla un món que evita tota humanitat. La proposta millora des d’un primer acte amb vols de banderes anacròniques enmig d’un videojoc a l’estil Tron fins a un segon amb hipnòtiques projeccions i il·luminació o un últim acte amb un inici oníric com de planetari còsmic.
El resolutiu vestuari de Chu Uroz remet a Matrix o Blade runner en una barreja hàbil per al cor però caricaturista amb els ministres. Les referències estètiques a films com Stargate o Metropolis (escena de la tortura a Liù) entretenen però també despisten com a l’horror vacui del primer acte. Amb tot, la dramatúrgia firmada per Susana Gómez s’ajusta al llibret per deixar un final esperançador en què només Calaf continua perdut en un món fictici.
Repartiment ajustat amb la potent Turandot de Theorin al capdavant. La diva sueca va afrontar el rol amb solvència malgrat puntuals sobreaguts agres, va buscar matisos i emoció en el seu cant. Jorge de Léon va ser un Calaf petri, i va prioritzar potència i aguts per sobre d’un fraseig distant. La sensible Liù de Jaho va enamorar el públic malgrat cert abús dels piani. Impecable el Timur rotund i fosc de Vinogradov (debut liceista). Va destacar el Pong d’Atxalandabaso sobre l’ajustada professionalitat del Ping de Toni Marsol i el Pang de Francisco Vas. Anecdòtic l’Emperador de Chris Merritt i destacada tasca de Michael Borth (Mandarí).
Josep Pons va recrear la filigrana de l’exuberant orquestració pucciniana, amb sons que van recordar Strauss o Debussy per a una tasca de l’orquestra del Liceu impecable. En contrapartida, es va perdre teatralitat i fluïdesa dramàtica.
Conxita García va dirigir un cor que va assumir el protagonisme amb valentia, malgrat una secció femenina que demana una renovació urgent. Grata prestació del Cor Vivaldi de mans d’Òscar Boada, per a una nit en què l’emoció va traspuar nostàlgia de temps passats.