Un Tour al menjador
L’UCI vol organitzar un Mundial de ciclisme en línia el 2020 i portar-lo als Jocs Olímpics
ESPORTS
En un nou intent de combinar el món digital amb l’esport tradicional, la Unió Ciclista Internacional ha anunciat la inclusió en els seus estatuts de la modalitat virtual, una variant de l’art del pedaleig que es duu a terme de forma virtual des del domicili particular, amb tant d’èxit que ha portat l’UCI a plantejarse fins i tot incloure-la com a modalitat olímpica.
La Unió Ciclista Internacional va anunciar durant els recents Campionats del Món, celebrats a Yorkshire, una iniciativa si més no sorprenent: un acord amb l’empresa Zwift per contribuir al desenvolupament d’una nova modalitat ciclista. Es tracta de la competició en línia, el ciclisme virtual o e-Racing. L’UCI ja havia aprovat en el seu congrés d’Innsbruck (2018) la inclusió del ciclisme virtual als estatuts, i al setembre s’hi va llançar a fons, amb l’acord amb aquesta plataforma d’èxit internacional i el propòsit d’organitzar un Mundial de ciclisme en línia el 2020 i també amb la idea futura d’incloure’l... al programa olímpic.
Pocs dies més tard, però, la credibilitat del ciclisme virtual ha rebut un cop dur. A Austràlia i la Gran Bretanya, on aquesta activitat es troba en plena expansió, s’han celebrat campionats nacionals, i en el cas dels britànics amb una polèmica enorme: el primer campió, Cameron Jeffers, va modificar els seus resultats a fi de tenir accés a la final, en què es va imposar, segons sembla, amb tota legalitat. Així doncs, seria el primer cas de dopatge electrònic.
Qualsevol amant del ciclisme pot competir virtualment amb aplicacions com la de Zwift. Es tracta de donar-s’hi d’alta i d’instal·lar l’equip a casa: la bicicleta amb el corró que inclou el sensor oficial, una pantalla i una tauleta o telèfon. Una vegada inscrit, es pot competir contra rivals de tot arreu i, com qui diu, sense parar: hi ha curses cada dia, amb diferents nivells de dificultat. Solen tenir una durada aproximada d’una hora, i per tant es tracta d’esforços curts però intensos.
Per mesurar les capacitats de cada inscrit (només a Zwift han arribat a reunir fins a 13.000 participants en una cursa) cal donar algunes dades físiques, fonamentalment el pes i la talla. L’aplicació regula la dificultat i la potència partint del pes i després es reprodueixen a la pantalla les circumstàncies de la cursa. Cada competidor veu on és en tot moment, qui circula al seu voltant, qui ataca i qui es despenja, pateix les inclemències del temps i les dificultats de la carretera...
En el cas de finals destacades, la competició es duu a terme de manera presencial, i en aquests casos se suposa que no hi ha trampa possible. Ara bé, en instal·lacions particulars enganyar amb el pes o manipular algun element sembla més fàcil, per més que des de l’empresa organitzadora s’indica que disposen d’inspectors antidopatge que es poden presentar en qualsevol domicili quan veuen indicis de resultats sospitosos.
Què va fer el campió britànic? Per evitar-se les curses eliminatòries va comprar les dades al mercat negre i les va introduir com si fossin seves. Descobert el frau, ha estat desqualificat, multat amb 250 lliures (280 €) i suspès durant sis mesos.