El futur no és en els extrems

La política no està en crisi com sembla que s’obstinen a demostrar els polítics que són incapaços de trobar vies raonables per dirimir els interessos contraposats dels seus representats. El febrer del 2010 es va produir un gran enrenou perquè el llavors president Rodríguez Zapatero va acudir a Washington com a convidat d’honor al tradicional Esmorzar Nacional de l’Oració amb una intervenció d’uns set minuts. El llavors president va parlar que la seva “pregària vol reivindicar el dret de cada persona en qualsevol lloc del món a la seva autonomia moral i la seva pròpia recerca del bé...”, un discurs correcte coneixent el marc en el qual es produïa.

Josep Antoni Duran Lleida formava part del reduït seguici de convidats que acompanyaven el president Zapatero. Recordo la intervenció de Barack Obama, que he trobat en les cròniques d’aquell dia. El president deia que “els polítics que som a Washington no servim el nostre país tal com hauríem de fer i, amb freqüència, sembla com si fóssim incapaços d’escoltar-nos els uns als altres per tenir una vegada per sempre un debat seriós i civilitzat”.

Han transcorregut gairebé deu anys i la situació continua igual o pitjor a la capital americana i a la gran majoria de les democràcies liberals. La història del parlamentarisme és un continu desacord entre posicions divergents que finalment acaben dirimint-se per uns vots que inclinen la balança cap a un costat o l’altre.

La política és debat, discussió, acords i desacords, dins d’unes regles no escrites de respecte als adversaris que defensen idees diferents. Sense política no hi pot haver progrés, llibertat i convivència.

Tony Blair va ser a les Açores amb George W. Bush i José María Aznar donant el tret de sortida a la guerra de l’Iraq del 2003. Blair ha reconegut que es va equivocar i ha demanat disculpes per haver pres una decisió d’aquesta envergadura sense disposar de la informació fiable que la justifiqués. La seva reputació va patir per haver anat a una guerra que es va basar en la mentida. Bush se n’ha disculpat, però Aznar encara no ho ha fet.

Els polítics no poden parapetar-se en discussions estèrils, en mentides o en debats que no condueixen enlloc. És el mateix Tony Blair qui ha dit que els ciutadans observen amb més interès i atenció la política perquè no estan hi obsessionats com els passa als polítics que viuen més pendents d’agradar que de governar. L’exministre Cristóbal Montoro ho deia en una entrevista divendres després d’una llarga experiència com a polític. Els pressupostos actuals encara són els seus. Comentava que “ara importa ser famós. La política s’està buidant i sembla que només hi ha comunicadors”. La interinitat de la política espanyola dels últims temps té bastant a veure amb les salts ideològiques que han fet molts polítics depenent dels vents que bufaven, de les enquestes, de les xarxes socials i dels calendaris electorals.

Pedro Sánchez s’entossudia a governar en solitari amb 123 diputats pretenent aconseguir la investidura sota l’amenaça de convocar novament eleccions. Tots es van enrocar en les seves respectives posicions i tornem a ser en campanya electoral. L’interès principal de la majoria de votants és tenir una casa, un salari, cobertura sanitària, una pensió, escoles decents, seguretat personal i llibertat.

Això és la política i no la batalla interminable sobre la distribució de les parcel·les de poder d’uns homes i dones que no s’ocupen de la política, sinó que l’ocupen en règim de propietat. La democràcia, citant Popper, no és per votar governs, sinó per fer-los fora.

Quin sentit tenia la moció de censura presentada per Ciutadans contra el Govern de Quim Torra si era matemàticament impossible guanyarla? Per què no ho va fer Inés Arrimadas quan va guanyar les eleccions? Per què es va utilitzar la debilitat de la Generalitat actual per guanyar hores de pantalla projectades sobre l’electorat espanyol per al dia 10 de novembre? Al final, semblava que la moció era contra Miquel Iceta, a qui es volia censurar. Cayetana Álvarez de Toledo li va retreure als passadissos la seva ambigüitat i equidistància. Quim Torra no va obrir la boca en tot el debat.

La política de trinxeres no és constructiva si no va acompanyada de les contradiccions i els desacords. Per això, diu el filòsof Habermas, cal convèncer l’altre, per a la qual cosa és necessari acceptar-lo com a segona persona. El consens és l’objectiu, i la discussió, el camí per assolir-lo. La impressió és que en moltes democràcies es van reduint els espais d’interessos compartits i augmenten els murs de la negació i l’odi a l’altre. El futur no és en els extrems, que comporten intransigència i autoritarisme. El futur polític, a la llarga, baixarà pel centre del riu i no per les vores.

Es van reduint els espais compartits i augmenten els murs de la negació i l’odi a l’altre