Contra el fatalisme
Fa pocs dies, el 2 d’octubre, el meu admirat Antoni Puigverd escrivia des de les pàgines d’aquest mateix diari “La història es desboca”, un article marcat pel pessimisme i, pitjor encara, per la fatalitat de qui pressent una cosa terrible i la pateix com a inevitable. Per bé que com sempre la seva reflexió, audaç i letal com el més ràpid dels espadatxins, era raonada i raonable, per raons polítiques i fins i tot filosòfiques sento la necessitat de refutar la seva tesi de fons, que no els seus arguments justificatius, que per separat em resulten inqüestionables. En fer-ho, soc plenament conscient de la insolència del meu propòsit, ja que més enllà de la distància sideral que ens separa intel·lectualment parlant, resulta evident que no correspon a qui ha estat soldat militant en una guerra embassada i plena de misèries replicar l’anàlisi de qui fa temps que contempla el fragor de la batalla, fred i imparcial, des de dalt de tot del turó, amb les àguiles. Al seu article, i per resumir, Puigverd va escriure: “L’octubre del 2019 es viuran episodis que anys a venir segurament tothom recordarà amb tristesa. Ja no som a temps d’evitar-ho. La història cavalca sobre un cavall desbocat”. No puc estar més en desacord, amic Puigverd. En democràcia la història sempre cavalca segons el dictat dels seus ciutadans i no sobre forces que escapen al seu control, a l’ús responsable de la raó.
Doncs certament, com va escriure Stefan Zweig, hi ha moments i personatges històrics i excepcionals que potser poden marcar el futur per dècades i fins i tot segles, per moltes generacions. Hi ha moments estel·lars de la humanitat en què “com en la punta d’un parallamps es concentra l’electricitat de tota l’atmosfera”, i on s’acumula una enorme abundància d’esdeveniments que ho precipiten tot. Llavors, continuava Zweig, “el que en general transcorre plàcidament de manera successiva o sincrònic es comprimeix en aquell únic instant que tot ho determina i tot ho decideix. Un únic sí, un únic no, un massa aviat oun massa tard fan que aquell moment sigui irrevocable per a centenars de generacions, determinant la vida d’un sol individu, la d’un poble sencer i fins i tot el destí de tota la humanitat”. Sí, efectivament hi ha moments, personatges i accidents que marquen l’esdevenir dels pobles. Però existeix també el lliure albir dels homes, la seva capacitat per saber dir prou o per seguir endavant, per seguir cegament el seu líder o per advertir-li honestament que fins aquí hem arribat!
Doncs els homes i les dones que avui marquen el nostre destí són justament això: homes i dones de carn i ossos, amb somnis i amb pors segurament tan respectables i tan iguals com els de la resta dels mortals. Es diguin avui Puigdemont, Torra, Sánchez o Tribunal Suprem, cap d’ells no és el senyor la Història, ja que fins i tot reconeixent-los la seva importància, més la té el nostre propi criteri, el que ens afirma en la nostra radical humanitat. Perquè posar el futur en mans de cadascun de nosaltres i exercir la nostra responsabilitat moral és propi d’una democràcia madura. Perquè davant les crides a la subversió de l’ordre, a la desobediència o a la repressió implacable dels qui les propugnen, els ciutadans no podrem eludir responsabilitats ni atribuir-les, en un futur, a la bogeria o la ira d’aquest o aquell líder dissortat. A Catalunya, el que passi durant els propers mesos serà únicament i exclusivament la conseqüència del nostre discerniment autònom entre el que és correcte i el que és inacceptable.
Céline va escriure que tot el que és interessant passa en l’ombra, que en el fons no sabem res de la veritable història dels homes. Molts anys més tard, reflexionant sobre el paper de la història, Josep Fontana, un altre dels grans, va advertir que la missió dels historiadors era la de recuperar “camins tallats –programes fracassats, derrotes i utopies– perquè res no ens garanteix que el que va triomfar va ser sempre el millor, el que conduïa en la direcció del futur desitjable”. El que ha passat a Catalunya i en el conjunt d’Espanya durant el procés ha estat lamentable, un veritable desastre. Però ha passat això i no una altra cosa perquè així ho hem volgut i així ho han defensat (ir) responsablement alguns, a Barcelona i a Madrid. Res del que ha passat no estava escrit per endavant i res del que passarà no forma part d’una història predeterminada, condemnada a acabar un cop més en despropòsit. Dependrà únicament i exclusivament de cadascun de nosaltres fer la crítica i l’autocrítica oportunes sobre el que s’ha viscut i fer servir la nostra capacitat d’anàlisi política i moral com a eina positiva per al futur. Personalment, estic esperançat, perquè com va escriure Javier Cercas en l’epígraf al seu Soldados de Salamina, “els déus han ocultat el que fa viure els homes”. Que no és sinó les ganes de viure. Mirat així, ens resignarem a engegar-ho tot en orris?
Dependrà únicament i exclusivament de cadascun de nosaltres fer la crítica i l’autocrítica oportunes