Clau mestra
Has aguantat correctament el sopar de feina; quina combinació tan odiosa la de beure vi fent deures. Des que ja tens un passat, vas decidir declinar amablement les invitacions a degustar un menú vespertí com a acte de servei laboral, per bé que de tant en tant se’n cola alguna si ets fora de casa i la rutina no et recull amb els seus hàbits cada vegada més encoixinats.
És tard i al teu interior ha anat creixent un foc, una indignació secreta que no va contra ningú. Tan sols són les circumstàncies. Sents que t’han arrabassat el teu temps propi, les últimes hores lànguides, cada vegada més imprescindibles per descarregar les dades del dia, o el que és millor, recrear-se amb les novel·les de Delphine de Vigan o Julian Barnes: Las lealtades i La única historia, dues delícies publicades per Anagrama, que aquests dies ha estat d’aniversari i a molts ens ha fet recordar de quina manera vam ser desvirgats per la seva col·lecció groga i aquest je ne sais quoi herraldià.
El cas és que arribes a la porta de l’habitació d’hotel desitjant desplomar-te sobre el llit accidental, penedint-te d’haver prostituït les teves hores barrejant el consomé amb Excels detestables, i la targeta magnètica no obre. El pilot vermell insisteix en la negativa. El cansament no pesa, tomba. Per un moment et veus incapaç de baixar a la recepció i demanar una nova clau. Tant és així que reps un rapte de nostàlgia tàctil: no hi ha res més tranquil·litzador que sentir les claus de casa al fons de la bossa de mà, cascavellejant amb la seva promesa de felicitat, que per un moment et recorda les bombolles del xampany.
Hem intentat reduir la mida dels nostres estris domèstics, i també hem volgut reemplaçar virtualment els cinc sentits. Però el tacte, menys exaltat avui que la vista, el gust o l’olfacte, procura un sentit de l’experiència més precís i reconfortant que qualsevol d’ells. Descartes assegurava que és el menys enganyós i, per tant, el més segur dels sentits: “El que no es no toca no es veu”.
Més fiables que les targetes magnètiques, les claus metàl·liques pesen, fan embalum i es perden. I què? La resistència al que és físic i tangible, reemplaçat per allò immaterial, ha modificat aparentment els nostres hàbits. Comprovem la càrrega del mòbil en comptes de parlar-hi, fotografiem el que veiem en lloc de viure-ho, observem constantment la pantalla com si d’ella n’anés a sorgir el Sant Greal. Però els gurus que ens van conduir a la vida virtual de la hiper connectivitat i la immediatesa anuncien ara l’emergència d’una era postdigital el 2020, quan les claus magnètiques ens tornin a fallar en aquella hora en què o s’obre la porta o l’estimbes.
Arribes a la porta de l’habitació d’hotel i la targeta magnètica no obre; el cansament no pesa, tomba