El segle de Teresa Pàmies
Un simposi a l’IEC homenatja l’escriptora de Balaguer en el centenari del seu naixement
Sergi Pàmies va explicar una vegada que mirava de practicar una orfandat lluminosa, que no sinistra. Ho ha aconseguit. Perquè Pàmies, com la seva mare, prodiga lucidesa, sagacitat i sornegueria. Al simposi “Teresa Pàmies, política, memòria i literatura”, que ahir es va celebrar a l’IEC, va saber aplicar aquests tres elements –des de la visió familiar– a una jornada en què participaven professionals que van analitzar l’obra de l’escriptora nascuda a Balaguer el 1919 i traspassada a Granada el 2012.
“Els Pàmies no donem les gràcies gaire bé, de manera que aprofitem aquest moment per fer-ho dignament”, va apuntar l’escriptor que –segons ens van confiar– rep més premis sense presentar-se a cap. El mateix que durant un temps va fantasiejar amb la idea de ser fill de Semprún i a L’art de portar gavardina es va obrir en canal.
“Els seus fills, els fills de la Teresa –va prosseguir– estem una mica escampats... Com gestionarem el seu llegat? Bé, amb l’excusa d’en Sergi, ‘com que és escriptor’, doncs li passem el mort... mai millor dit”, va dir de broma. Va afegir que al voltant de la figura de la seva mare, malgrat que era molt popular, sempre va sobrevolar un cert recel acadèmic. “Així doncs, sembla que amb aquesta jornada ho tenim resolt”. “Nosaltres la teníem molt llegida. Bé, una part de la família la tenia molt coneguda, però no la llegia... Ara l’estem descobrint”. I va tancar amb un etern agraïment a la causa del simposi i a les aportacions acadèmiques que van arribar a càrrec de Paola Lo Cascio, Lluïsa Julià, Marta Nadal, Mercè Picornell o Maria Barbal, entre d’altres.
Teresa Pàmies no va protegir mai la seva família entesa com a material literari. Així és com recorda el seu fill que un dia li va comunicar que estava escrivint Cartes al fill recluta. Coincidia que ell estava fent la mili. “Em va dir: ‘Mira, publicaré les meves cartes, les cartes que et vaig enviar, però també les teves’”. “Com? Cal? Ho vam parlar i finalment les meves no hi van sortir”.
Si a ella l’haguessin avisada, va aventurar, per anunciar-li aquesta jornada, hauria respost: “Qui ha tingut aquesta idea de bomber?”. “No hauria anat a cap dels actes. Així doncs, nosaltres som pòstumament clandestins i jo no puc sabotejar l’entusiasme de Montse Barderi”. Barderi, escriptora i periodista sabadellenca, comissària de l’any Teresa Pàmies, va insistir en la impossibilitat de definir en poques paraules aquesta escriptora polifacètica. “Cadascun tenim la nostra Teresa: l’activista, la feminista, la comunista, la periodista...”. Segons el seu criteri, una de les facetes més interessants és “la d’apologista que denuncia excessos del capitalisme” i, per descomptat, la d’una autodidacta, romàntica militant, marcada per la dissidència; una dona que va haver de deixar els estudis als 11 anys i que va fer Periodisme a Mèxic fent veure que tenia un certificat de batxillerat que no tenia. Una escriptora, al cap i a la fi, que s’estimava més saber la veritat que tenir raó.
Sergi Pàmies va afegir records: Que feia xurros (una vegada a l’any, en terra francesa), que li agradava cantar (“A mi em feia vergonya”), que no li permetia arribar més tard de les nou (“Com la vaig entendre quan els meus fills van començar a arribar a les 2, a les 3, a les 5...!”), que en ella la integritat era un valor innegociable..., que va patir una depressió (“Vam saber que l’havia superada amb la primera esbroncada”), que es reia d’ella mateixa, que no suportava els pessimistes crònics ni els optimistes ingenus. Que li agradaven Mastroianni i l’escalivada. Que estava obsessionada amb santa Teresa de Jesús.
El dia que va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va dir: “Me’l deuen haver donat perquè no han trobat més dones”. Sergi Pàmies es va acomiadar amb un anunci: han arribat dos Pàmies més a la família. Una es diu Teresa; l’altre, Sergi. Els Pàmies, geni i figura. És el que passa per ser de la Terra Ferma.
“Els Pàmies no donem les gràcies gaire bé”, va dir l’escriptor, i va aprofitar “per fer-ho dignament”