El misteri Gabriela
Era la seva tercera actuació pròpiament dita a sobre d’un escenari. I, malgrat que aquesta falta de rodatge es va notar, Gabriela Richardson va transmetre misteri, empatia i, sobretot, amor per les seves cançons. Era un showcase per a coneguts, amics i mitjans professionals el que la cantant barcelonina va oferir a la sala Luz de Gas abans-d’ahir a la nit. Una trobada en petit comitè per poder tastar en viu i en la proximitat les qualitats musicals i interpretatives d’una veu i d’una compositora que va fer parlar fa quatre anys i que, sens dubte, torna a fer parlar ara.
Gabriela Richardson: jove vocalista nascuda a la Ciutat Comtal, filla de l’escultor i pintor nordamericà Jesse Richardson i de la catalana Patty Torres, que es van conèixer a Eivissa. Ara té 25 anys, i va ser fa quatre anys quan es va donar a conèixer massivament, quan una cançó seva, Hundred miles (coescrita amb el grup també català Yall), va ser la banda sonora d’una campanya de la firma Desigual. Arran d’aquella bomba, la multinacional Sony va mostrar interès per l’atractiva cantant de sang afroamericana i veu amb sinuós ganxo, i continua amb ella. Però des d’aquella trobada les coses van canviar.
Durant una mitja hora llarga va oferir amb una certa contenció el seu fins ara breu repertori –acompanyada per un parell de col·legues/amics: un, el productor InnerCut, a la taula de programacions, i un altre, Àlex, intermitentment amb la guitarra–, que va consistir en aquest hit inicial, dos potents temes en solitari com Don’t talk to me d’aromes feministes, un formidable Crime produït per Alizzz i, finalment, les sis cançons que donen forma al seu recent EP Dölma. Es tracta d’unes cançons que naveguen en un pop no tan comercial com el de Hundred miles, sinó ben arrelat en el R&B i sempre amb un deix que convida al ball, com l’addictiva Llegas tarde, “cançons meves que són com petits fills per a mi”. I tot amb una presència escènica on mana una veu amb vocació captivadora però, sobretot, amb una invitació al misteri que fa pensar en Sade.
“M’ho diuen sovint; m’agrada molt, i és una dona que crea molta tendència, malgrat que jo la veig més seriosa que misteriosa”, deia una satisfeta Gabriela després de la sessió. “Em falta facilitat escènica, esclar, però això ve amb els concerts. Només he estat al Dcode, al Jardins de Pedralbes i fa uns quants anys vaig cantar amb Coque Malla No puedo vivir sin ti... aquí mateix, a Luz de Gas”.