Llocs per no córrer-hi
Algunes vegades cal metamorfosar-se, convertir-se en un més de la tribu. Només així entendré millor de què parlo quan parlo de córrer. Parlo de la Corniche, a Doha. La Corniche és un escenari de cinema de sèrie B. Cartró pedra. Un enorme passeig marítim surt a les aigües del golf Pèrsic. Hi ha parterres d’herba, unes vistes increïbles sobre l’skyline financer i diverses platges on gairebé ningú no es banya. Molt pocs s’hi banyen, molt pocs prenen el sol. Molt pocs gaudeixen de la Corniche. Com vols que ho facin? No recordo una calor com aquesta. L’atmosfera s’enterboleix. Volen la sorra i la porqueria que llancen els cotxes. Aquí tothom va amb cotxe. Un litre de gasolina surt a 40 cèntims. Ningú no corre. Com carai han de córrer? Als Mundials competeixen els marxadors. Me’ls miro i els admiro. També pateixo per ells. Veig com venen sense aire als pulmons, amb la samarreta enganxada al pit. Són les dues de la matinada i hi ha 35ºC i un 88% d’humitat. Quan arriben a la meta, triguen una bona estona a parlar. No poden. Passa una hora i encara suen. La cara de Miguel Ángel López és estranya. Es nota que s’ha aprimat en una sola cursa. No pot ser sa. Ni just. Dic que cal unir-se a la tribu, i per això em canvio quan torno a l’hotel i surto a trotar a la nit de Doha. Me’n vaig a la Corniche. Una sola passa i ho assumeixo: això és una imprudència. Cames i braços cauen, com en una baixada de tensió. Els pulmons cremen, no puc respirar. El pols se’m dispara. Se’n va als 170 batecs malgrat que el ritme és pèssim. No puc anar més de pressa, no vull anar més de pressa. Han passat dos minuts i estic xop de suor.
Arribo a la Corniche, salto les tanques de l’organització i em colo al circuit de marxadors i maratonians. Ningú no em dirà res. Qui? No hi ha ni una ànima. No hi ha mai ni una ànima a la Corniche.
Mentre avanço, l’atmosfera es torna irreal. Com en un somni, sento la crida a l’oració. Canta el muetzí i a la llunyania, la ciutat es treu la son de les orelles. Suo i amb prou feines puc pensar, perquè l’acalorament m’ha envaït i em dic que aquesta és una imprudència, no ho faré més, mama, però jo no soc un atleta professional, de manera que puc parar i tornar-me’n cap a l’hotel caminant, humiliat. M’afegeixo a la pena dels marxadors.
–Per què han portat això aquí?
PD: Fa un temps vaig publicar una sèrie. La vaig titular Llocs per córrer . En podria escriure una altra: Llocs per no córrer. Doha seria a la llista. No ho dubti, lector.
A vegades cal metamorfosar-se per ser un més de la tribu; només així sabré ‘de què parlo quan parlo de córrer’