Desacceleració o recessió?
La tradicional divisòria entre optimistes i pessimistes en economia passa aquests dies per caracteritzar la situació econòmica com una simple desacceleració o per l’avantsala d’una eventualment severa recessió. Les comparacions entre la posició actual amb la prèvia als difícils moments del 2008 (a escala global) i del 2011 (en l’àmbit europeu) estan a l’ordre del dia, generant tota mena d’interpretacions.
Convé evitar els maniqueismes. No només per un sa realisme sinó a més perquè l’esdevenir econòmic té un important component psicològic, principalment vinculat a les expectatives. Un corrent de pessimisme acaba traduint-se en reduccions del consum i de la inversió, amb la qual cosa els resultats acaben confirmant les negres perspectives. Expectatives autorealitzades, en diuen. Però també un excés insensat d’optimisme és perillós: hauríem de tenir encara molt present el clima d’eufòria dels anys previs al 2008 que malgrat les fragilitats, que ara sabem que es podien advertir, no es van voler adoptar a temps mesures correctores dels excessos que haguessin fet menys dràstica la patacada des de la tardor del 2008.
Els riscos que tenim el 2019 són diferents dels de finals de la primera dècada del segle XXI. En termes estrictament econòmics algunes fragilitats, des de les financeres als desequilibris en les balances per compte corrent, no han desaparegut però, de mitjana, s’han suavitzat. Però la llista de noves fonts de friccions és elevada i són conegudes, des de les tensions comercials que semblen estar més a prop d’accentuar-se que d’atenuar-se, fins als impactes d’uns canvis tecnològics que generen incerteses sobre el futur (de fet, ja en el present) dels mercats de treball, agreujant tensions sociopolítiques. Fins i tot si estiguéssim disposats a acceptar que els riscos economicofinancers actuals són una mica menors que els del 2008 hauríem de reconèixer tot seguit que l’arsenal de mesures de respostes de les polítiques macroeconòmiques es troba ara substancialment més limitat, amb la política monetària pràcticament esgotada i les polítiques fiscals més a prop que el 2008 dels límits de responsabilitat i sostenibilitat. En un símil mèdic, potser la malaltia actual no és tan greu com la de fa una dècada però la farmaciola per atendre-la es troba més desproveïda, amb els riscos que això comporta.
I posats a continuar amb les comparacions mèdiques molts opinarien que un factor especialment delicat és que l’actual cos mèdic al capdavant de les polítiques econòmiques (i de les polítiques polítiques) és ara, de mitjana global, més inadequat (si no es vol emprar el terme incompetent) que fa una dècada. Les evidents dificultats dels congregats en fòrums mundials com el G-20 o el G-7 per oferir respostes són un aspecte addicional de preocupació, en constatar que entre els metges reunits hi ha alguns dels generadors de patologies més rellevants.
Hi ha menys capacitat de resposta ara que el 2008