“El populisme reemplaça vells futurs amb nous passats”
Christopher Clark, historiador; catedràtic d’Història a Cambridge
Edat? Per als historiadors sempre és un avantatge. Vaig néixer a Austràlia, un gran país excepte en la seva conducta ecològica. Soc de família catòlica: la nostra església és la mestra de tots els tempos. Quan oblidem les guerres, oblidem que només la UE pot evitar-les. Col·laboro amb el Palau Macaya-La Caixa
Vostè estudia la història de la història?
Intento explicar que la història només existeix en la mesura que la inventem i ens la creiem. I que el temps no és una espècie de líquid neutral dins del qual passa tot.
El temps també ens l’inventem?
Només és una altra construcció mental col·lectiva. I cada règim, cada ideologia es fabrica un temps i una història a la seva mida.
Per exemple.
Els nazis van esborrar tota la història de la República de Weimar i de l’Alemanya democràtica de cop. De sobte, llavors, parlar de feia un parell d’anys era com avui parlar de l’antic Egipte: una cosa remota i irrepetible.
No ho fan tots els totalitarismes?
Però cadascun a la seva manera. Els feixistes italians van idealitzar l’imperi romà, esclar, però sobretot van apostar pel futur. Van ser futuristes. En canvi, als nazis els va interessar més rellegir el passat en clau purificadora.
Com?
El seu passat era com l’arquitectura de Speer: neoclàssica, però imponent, aclaparadora. Per als nazis, el temps només era purificació.
Cada any nazi era un pas més cap a la depuració d’una raça superior. No va ser així per a Franco?
Va ser més Valle de los Caídos que Speer.
En general, els populistes tendeixen a idealitzar i reinventar-se el passat. En canvi, el passat per a les democràcies liberals sol ser de desigualtat, tirania i opressió.
I no és cert?
Objectivament, sí. Amb les estadístiques a la mà les democràcies liberals som més pròsperes, igualitàries i inclusives per a les minories que el passat.
Llavors, per què estem en crisi?
Perquè hem deixat de creure en el progrés. I el futur és un tenebrós canvi climàtic; la gent comença a preparar-se per a la pròxima recessió i la por de perdre el que tenen enfosqueix la il·lusió pel que podríem assolir.
El nostre futur d’ahir està passat?
I els populismes reemplacen vells futurs amb nous passats. És l’America first de Trump que apel·la a un passat que s’inventa; com el dels brexiters amb les seves glòries imperials; o el d’Orbán amb les suposades glòries de la seva Hongria medieval.
Els historiadors no els corregeixen?
Jo li diré que Trump es refereix a tornar a una
Amèrica gloriosa, la dels anys cinquanta, perquè estava només dominada per blancs rics com ell, però, potser no estaven els negres patint un apartheid vergonyós? I les dones potser no estaven confinades a la llar?
Per què no reivindiquem el progrés?
És més important reivindicar el futur que podem construir junts els europeus des de la moderació i l’entesa que ens han tret del marasme de la II Guerra Mundial. Perquè, si no aconseguim que torni a il·lusionar als europeus, els nacionalistes ompliran el buit amb els seus passats gloriosos.
Hem perdut la futuritat europea?
Els europeistes hem perdut la brúixola de les il·lusions: hauríem d’estar construint un projecte verd comú, per exemple, per reocupar el futur, com preconitza Emmanuel Macron.
En canvi estem plorant el Brexit.
I quan pregunto als polítics alemanys com ho veuen, em responen que el problema és dels britànics.
Una resposta molt miop.
Jo crec que la resposta correcta és que el Brexit ens ensenya que no podem construir una estructura complexa com la Unió Europea des de l’extrema esquerra o l’extrema dreta. Sempre que els radicals s’han imposat en els governs europeus hem anat a la guerra.
Potser amb la pau ja no n’hi ha prou.
Però també la moderació i el centre no consisteixen en una tecnocràcia neoliberal.
Què ha de ser llavors la UE?
Una formidable màquina per generar prosperitat i repartir-la de manera creixent, progressiva i visible per a tothom. Necessitem un centre polític europeu humil, obert a tothom i integrador. I és urgent, perquè ara tots l’estan matxucant perquè l’identifiquen amb la tecnocràcia inútil d’experts que van afavorir l’última recessió.
Per què no el tenim?
El vam tenir i així es va construir la Unió del Carbó i l’Acer que, al posar en comú aquells elements sense els quals la guerra era impossible, va començar a construir la pau europea, que encara fruïm.
No deu ser que a mesura que oblidem la guerra la tornem a fer possible?
La UE es va construir sobre la memòria de l’horror de la guerra, per això és, sobretot, un mecanisme transnacional d’evitació de conflictes. El problema és que la gent l’ataca per inoperant a mesura que obliden les guerres que la van fer imprescindible.
Els últims combatents desapareixen.
I aquesta pèrdua de memòria explica el Brexit, Trump, Orbán... Per això hem de reaccionar de manera proactiva i urgent per salvar la UE i les democràcies liberals.
Com?
Tornant a construir una il·lusió de futur i confiança en la UE que substitueixi les fantasies populistes del passat. I transformant-ho en prosperitat compartida.