Wo­ody Allen: “No he pa­tit mai ca­ça de brui­xes”

Wo­ody Allen, di­rec­tor de ci­ne­ma, es­tre­na ‘Día de llu­via en Nu­e­va York’

La Vanguardia (Català) - - PORTADA - JUSTO BARRANCO

Wo­ody Allen tor­na de­mà a la car­te­lle­ra es­pa­nyo­la amb la pel·lí­cu­la que Ama­zon ha tin­gut con­ge­la­da dos anys: Día de llu­via en Nu­e­va

York. L’as­cens del #MeToo va re­vi­far les acu­sa­ci­ons d’abús de la se­va fi­lla Dy­lan Far­row –ar­xi­va­des en seu ju­di­ci­al–, i la pel·lí­cu­la pro­ta­go­nit­za­da per Ti­mot­hée Cha­la­met, Elle Fan­ning, Se­le­na Gómez, Ju­de Law i Di­e­go Lu­na va que­dar als llimbs. Ara el film veu la llum: una his­tò­ria d’apre­nen­tat­ge, la del jo­ve, pi­jo i una mi­ca deso­ri­en­tat Gatsby (Cha­la­met), a tra­vés d’un Man­hat­tan ple­tò­ric. Allen (No­va York, 1935) va con­ce­dir una en­tre­vis­ta con­jun­ta a La Van­guar­dia i El Di­a­rio Vas­co du­rant el seu nou ro­dat­ge a Sant Se­bas­tià.

Què aprèn re­al­ment el seu pro­ta­go­nis­ta?

Que té raó per­se­guint el seu som­ni a la vi­da i no el que es­pe­ren els seus pa­res. I que la se­va ma­re és molt més in­teres­sant i em­pà­ti­ca del que ell es po­dria ha­ver ima­gi­nat mai. Fa 50 anys de To­ma el di­ne­ro y

cor­re. Es pen­sa­va que la se­va car­re­ra se­ria tan llar­ga?

Mai. Sem­pre m’ha sor­près. No­més

he tin­gut bo­na sort. A la pri­me­ra pel·lí­cu­la no te­nia ex­pe­ri­èn­cia. Ni la pro­duc­to­ra. Em van dei­xar fer el que vaig vo­ler. Va ser una fei­na molt do­len­ta, però va te­nir èxit. Pú­blic i crí­ti­ca han es­tat em­pà­tics amb els meus films do­lents. Amb els bons han es­tat elo­gi­o­sos i ge­ne­ro­sos.

Ha tin­gut mala sort amb Día de

llu­via en Nu­e­va York?

No, no, con­ti­nuo te­nint sort. M’ho pas­so bé ro­dant i soc molt afor­tu­nat, per­què tinc un pe­tit però molt lle­ial grup de se­gui­dors al món. I, com que les me­ves pel·lí­cu­les no són ca­res, nin­gú no hi perd di­ners i me’n con­ti­nu­en do­nant per fer la se­güent. Con­ti­nu­a­ré men­tre les con­ti­nu­ïn fi­nan­çant. Però com ha vis­cut que Día de

llu­via en Nu­e­va York ha­gi es­tat re­tin­gu­da per Ama­zon? La pel·lí­cu­la no­més ha es­tat com­pli­ca­da per­què men­tre ro­dà­vem no plo­via mai. Ca­da dia fe­ia sol.

I des­prés? Es va sen­tir tra­ït per­què Cha­la­met va do­nar el sou al mo­vi­ment Ti­me’s Up? Fi­nal­ment s’aca­ba­rà es­tre­nant als EUA, però a mi no em fa res. Jo m’ho pas­so bé fent la pel·lí­cu­la. I una ve­ga­da fe­ta, no la tor­no a veu­re. Ni en lle­gei­xo ni n’es­col­to res més. L’en­tre­go i pas­so a la se­güent.

Va ar­ri­bar a pen­sar que po­dia ser el seu úl­tim tre­ball?

No. Men­tre la fe­ia ja va ve­nir gent a dir-me si vo­lia ro­dar a Es­pa­nya. Si ha­gués es­tat l’úl­ti­ma, no m’hau­ria fet res. Es­ta­ria igual de con­tent es­cri­vint per a te­a­tre o lli­bres.

Sent que ha pa­tit una ca­ça de brui­xes, vos­tè, aquests dos anys?

No en vull par­lar, d’ai­xò. No­més de la pel·lí­cu­la. No he es­tat mai víc­ti­ma de cap ca­ça de brui­xes. Pre­gun­ti’m so­bre Día de llu­via en Nu­e­va York.

Es re­fu­gia en la fei­na per abs­treu­re’s del que ha pas­sat aquests úl­tims anys? No vull con­tes­tar aques­ta pre­gun­ta, ho sen­to [una agent diu que aques­ta pre­gun­ta no]. Que si m’ama­go en la fei­na? Aques­ta idea es­tà en la ment d’al­tres. Jo no­més tre­ba­llo.

Tor­nem al film. S’hi diu que el se­xe ho mou tot, fins i tot l’economia. Se­xe i mort en­ca­ra són els seus te­mes prin­ci­pals? És que són els te­mes prin­ci­pals de tot­hom. Tant és qui són, Ten­nes­see Wi­lli­ams, He­mingway o Tols­toi, i de què es­cri­uen; d’una ma­ne­ra o al­tra, és so­bre se­xe i mort. La mor­ta­li­tat, els pro­ble­mes de la vi­da, les re­la­ci­ons. El se­xe de ve­ga­des se­rà

tran­quil i d’al­tres ve­ga­des se­rà mor­bós i la mor­ta­li­tat i els te­mes exis­ten­ci­als se­ran molt dra­mà­tics o més sub­tils. Però tot­hom es­criu so­bre el se­xe i la mort. Sem­pre.

Ha ar­ri­bat a al­gu­na con­clu­sió so­bre la mort?

Hi con­ti­nuo es­tant en con­tra. No crec que si­gui res de bo. Pen­sar que vas per la vi­da sa­bent que tens un fi­nal no és agra­da­ble. Fa que la gent es tor­ni bo­ja i l’in­du­eix a fer co­ses ter­ri­bles; fa que si­gui molt neu­rò­ti­ca. Tot se­ria més agra­da­ble amb un sis­te­ma di­fe­rent. Però no n’hi ha cap al­tre. I t’ho has de treu­re del cap. O si­gui que la gent mi­ra el beis­bol, el futbol, el ten­nis, pel·lí­cu­les, es­col­ten mú­si­ca, xa­far­de­ja... Si t’as­seus, et po­ses a pen­sar i des­co­brei­xes que tot ple­gat no és tan bo.

Co­neix Do­nald Trump, un al­tre no­va­ior­quès il·lus­tre?

El vaig di­ri­gir en una pel·lí­cu­la! A

Ce­le­brity. Quan hi vaig tre­ba­llar, va es­tar bé. Va ve­nir al set, se sa­bia el di­à­leg i ho va fer molt bé, molt te­a­tral. Lla­vors no era pre­si­dent i jo te­nia l’úl­ti­ma pa­rau­la, o si­gui que tot va sor­tir bé. Com a pre­si­dent és una al­tra his­tò­ria. Però sem­pre pen­so en ell com en al­gú que va tre­ba­llar per a mi.

Con­ti­nua sent un ac­tor com a pre­si­dent?

No sé si ac­tua o no. De­s­a­fia qual­se­vol en­te­ni­ment. No sé si diu les co­ses per ser te­a­tral o per­què se les

creu. És im­pre­dic­ti­ble, os­ten­tós. Ai­xò és bo per ser ac­tor, però di­fe­rent quan di­ri­gei­xes un pa­ís.

Què li sem­bla la se­va política?

Jo soc de­mò­cra­ta, i vaig vo­tar per la Hi­llary. Vaig pre­dir que gua­nya­ria i que Trump no te­nia cap pos­si­bi­li­tat, o si­gui que ja pot veu­re com en sé.

Ha es­crit unes me­mò­ri­es. Què di­uen de vos­tè que no sa­pi­guem?

S’hau­rà d’es­pe­rar fins que sur­tin. Però es­pe­ro que si­guin in­teres­sants, di­ver­ti­des. M’he pas­sat la vi­da al show bu­si­ness, i tinc mol­tes històries so­bre rà­dio, ca­ba­ret, te­le­vi­sió, ci­ne­ma, te­a­tre... He es­tat ac­tor, co­me­di­ant o guio­nis­ta, he di­ri­git òpe­ra a La Sca­la... I tot és a les me­ves me­mò­ri­es.

Al seu film Una al­tra do­na un per­so­nat­ge es pre­gun­ta si els re­cords són una co­sa que te­nim o una co­sa que hem per­dut. Què en pen­sa? Crec que el per­so­nat­ge ci­ta­va una co­sa que Lou An­dre­as-Sa­lo­mé ha­via dit a Ni­etzsc­he. Sen­to que els re­cords són to­tes du­es co­ses, són pa­ra­do­xals. Co­ses que abra­ces en els teus re­cords són molt agra­da­bles i d’al­tres les has per­dut i les vol­dri­es re­cu­pe­rar.

Ens en­ga­nya i vos­tè no és com el per­so­nat­ge dels seus films, un ju­eu neu­rò­tic no­va­ior­quès? A les pel·lí­cu­les ho exa­ge­ro mol­tís­sim; si no, no se­ria di­ver­tit. A la vi­da re­al soc ra­o­na­ble­ment nor­mal. Tinc cer­tes sin­gu­la­ri­tats que al­tra gent pen­sa­ria que són neu­rò­ti­ques. Però soc molt de clas­se mit­ja­na, em lle­vo, faig exer­ci­ci a la cin­ta, es­cric i tre­ba­llo tot el dia. Prac­ti­co amb el cla­ri­net, tinc una fa­mí­lia agra­da­ble, una do­na amb qui fa vint anys que es­tic, du­es ne­nes pre­ci­o­ses... Soc bas­tant nor­mal, però tinc co­ses que em fan tor­nar una mi­ca boig.

“Si­gui He­mingway o Tols­toi, tot­hom es­criu so­bre el se­xe i la mort, sem­pre”

“Con­ti­nuo es­tant en con­tra de la mort; no crec que si­gui res de bo”

JESSICA MIGLIO

Wo­ody Allen amb Ti­mot­hée Cha­la­met i Se­le­na Gómez du­rant el ro­dat­ge de Día de llu­via en Nu­e­va York

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.