John B. Goodenough
Premi Nobel de Física
Goodenough es va convertir ahir als seus 97 anys en la persona de més edat que rep un premi Nobel. Comparteix el guardó amb Stanley Whittingham i Akira Yoshino pel desenvolupament de les bateries de ions de liti.
Les bateries de ions de liti que alimenten tota mena de dispositius mòbils, des de telèfons fins a cotxes elèctrics, i que faciliten l’aprofitament d’energies renovables, com ara l’eòlica i la solar, van ser reconegudes ahir amb el premi Nobel de Química del 2019.
El guardó s’ha concedit al nordamericà John B. Goodenough (de la Universitat de Texas, a Austin), al britànic Stanley Whittingham (de la Universitat de l’estat de Nova York) i al japonès Akira Yoshino (de la Corporació Asahi Kasei i la Universitat Meijo, al Japó).
Goodenough, nascut el 1922, es converteix amb 97 anys en la persolic na de més edat a rebre un premi Nobel.
Les bateries de ions de liti “són un dels beneficis més grans per a la humanitat”, tant per a les generacions actuals com per a les futures, va destacar la Reial Acadèmia de Ciències Sueca en un comunicat en què explicava el premi. Per a les actuals, perquè “han revolucionat les nostres vides des que es van comercialitzar per primera vegada el 1991”. Avui dia s’utilitzen a tot el món per alimentar “els dispositius electrònics portàtils que fem servir per comunicar-nos, treballar, estudiar, escoltar música i buscar coneixement”. Per a les futures, perquè “poden emmagatzemar quantitats significatives d’energia d’origen eòi solar” i perquè “han fet possible el desenvolupament de cotxes elèctrics de llarga autonomia”.
En conjunt, “aquestes bateries lleugeres, recarregables i potents (...) han establert els fonaments d’una societat connectada sense cables i lliure de combustibles fòssils”.
En comparació amb sistemes d’emmagatzemament d’energia anteriors, les bateries de ions de liti tenen l’avantatge que no depenen de reaccions químiques que degraden els elèctrodes. En lloc d’això, depenen de ions de liti que poden anar i venir entre l’ànode i el càtode, la qual cosa permet recarregar la bateria centenars o milers de vegades.
Va ser Stanley Whittingham qui als anys setanta va iniciar, arran de la primera gran crisi del petroli, la investigació que va portar a les bateries de ions de liti. En aquella època treballava com a investigador per al grup petrolier Exxon i va començar a buscar noves tecnologies energètiques que no utilitzessin combustibles fòssils. Va explorar les possibilitats del liti en forma metàl·lica, ja que té una forta propensió
És un avenç cap a “una societat connectada sense cables i lliure de combustibles fòssils”, segons l’acadèmia sueca
a alliberar electrons, i va obtenir una bateria experimental que semblava prometedora però que no era viable. Atès que el liti metàl·lic és molt reactiu, aquella bateria era perillosament explosiva.
John Goodenough, que llavors treballava a la Universitat d’Oxford (Regne Unit), va reflexionar sobre com es podia augmentar l’eficiència i reduir els riscos d’una bateria basada en ions de liti. Va raonar que obtindria més bons resultats amb un sulfur metàl·lic que amb un òxid metàl·lic, i el 1980 va demostrar que es podia obtenir un gran rendiment –de fins a 4 volts– fent servir un òxid de cobalt amb ions de liti intercalats.
L’avenç decisiu el va aconseguir Akira Yoshino inspirant-se en el treball de Goodenough. Es va basar en el mateix càtode d’òxid de cobalt amb liti intercalat, però en va modificar l’ànode. En lloc d’utilitzar liti directament va recórrer a coc de petroli, en què també es pot intercalar liti. D’aquesta manera el 1985 va aconseguir “una bateria lleugera, resistent i recarregable centenars de vegades”, destaca l’acadèmia sueca.