Els fracassos polítics
Felipe González i Mariano Rajoy van divertir el personal dient al fòrum Atlántico d’A Toxa que, comparats amb el que hi ha per aquí, ells són “almenys Winston Churchill”. I els dos expresidents van resultar genials perquè un geni, va definir algú, és aquell que diu el que un està pensant. Tots sabem que la nostra classe política actual, si més no la que veiem a les esferes estatals, no és la millor dels últims temps. Se la compara amb els polítics de la transició i els anteriors a l’arribada de les noves generacions i dona un resultat depriment. És evident que, amb les excepcions que vulguem, no tenen la seva generositat ni el seu sentit d’Estat ni la seva brillantor ni fan aportacions que puguin rebre el nom de “projecte de país”.
Aquest que escriu prova de justificar els nous amb un raonament beneit: dels polítics passats en valorem tota una biografia. Als joves no se’ls pot demanar ni l’experiència ni les vivències ni la saviesa dels seus antecessors. Però sí que se’ls pot i se’ls ha d’exigir una autocrítica: que revisin la seva manera de parlar. És que no diuen una paraula que no figuri al receptari d’idees que els han facilitat els seus assessors. És que estan omplint Espanya dels seus tòpics. És que es posen les orelleres i tant se val el que els preguntem: donen la tabarra amb el que duen après de casa o del partit i pensen que han fet una gran declaració. L’única cosa que els permet superar la seva mitjania és l’insult o la provocació, perquè han estat educats en la recerca del titular i en el menyspreu dels raonaments de fons.
El següent defecte greu és que amb prou feines hi ha cap polític que sàpiga parlar dels problemes del país sense arremetre contra el seu adversari electoral. Són capaços de fer un llarg discurs en contra de l’altre. En els debats han substituït el “i tu més” de la corrupció pel “mira qui parla” de la mala governació. Se’ls demana per les seves solucions econòmiques, i un del PP respondrà que el PSOE és la ruïna, un del PSOE en donarà la culpa a la política d’Aznar o a les retallades de Rajoy i un de Podem en responsabilitzarà els qui obeeixen l’Ibex 35. Es pot comprovar cada dia als informatius, sobretot de la televisió. I els periodistes som els seus còmplices perquè els hi permetem i els posem altaveu.
Aquestes anotacions són vàlides especialment quan es parla de Catalunya. És increïble que en la tempesta d’esdeveniments produïts des del fiasco de l’Estatut cap governant no hagi estat capaç de trobar una via de superació del conflicte. També ho va dir Felipe González a A Toxa: “Hi ha un cert fracàs de la política quan tots estem pendents de la dimensió política del que decideixi la Sala Segona del Tribunal Suprem”. Fracàs de la política, aquesta és la qüestió. I, si la política fracassa, quina és la solució? Què la substitueix? No és una mala qüestió per pensar-hi en una campanya electoral.
Per meditar en campanya electoral: si la política fracassa, quina és la solució?