Universitats en situació crítica
La nostra supervivència està en joc per falta d’inversió”. Ho va dir dimarts Joan Elias, rector de la Universitat de Barcelona. I no només ho va dir en nom de la seva institució, sinó en el dels vuit rectors catalans d’universitats públiques reunits en un acte reivindicatiu al paranimf.
Fa anys i anys que els rectors reclamen una millor dotació per a les universitats catalanes. Consideren que l’actual és insuficient i no els permet desenvolupar la seva tasca com cal. Que no els deixa renovar les plantilles ni eixugar dèficits, que aboca els joves investigadors locals a l’emigració, que té les instal·lacions en un estat de manteniment precari –incloent calefaccions escasses en els mesos hivernals– i que, en definitiva, impedeix a la universitat d’assolir el nivell d’excel·lència i confort que seria desitjable. Aquesta situació té la seva traducció en xifres. El conjunt de les universitats públiques catalanes rep un total de 766 milions d’euros anuals. És aquesta una quantitat molt per sota dels 908 milions que rebia l’any 2009, abans de les retallades propiciades per la crisi econòmica. Segons l’opinió dels rectors, aquest pressupost s’hauria d’incrementar immediatament en 300 milions anuals, fins a superar llargament els 1.000. I amb la idea d’assolir els 1.300 l’any 2022. Però la situació de pròrroga pressupostària en la qual estem estancats no convida a fer-se il·lusions.
La universitat és un instrument clau en tota societat avançada. És imprescindible per a la formació superior dels ciutadans, constitueix un centre difusor de coneixement, compleix funcions d’ascensor social i amplifica el prestigi col·lectiu. Les societats amb bones universitats solen figurar entre les més competitives. Atresoren, a més, un nivell de saber que poden impulsar-les cap als primers llocs del rànquing internacional. A Catalunya, són al voltant de 200.000 els estudiants que cursen cada any estudis universitaris. No hi ha societats que progressin sense un sistema universitari de qualitat. La que abandona a la seva sort aquest sector està cavant la mateixa fossa que, tard o d’hora, ocuparà.
Seria molt desitjable que l’Administració catalana posés remei a aquesta penosa situació. Però no és clar que això hagi de passar de forma immediata o en la mesura reclamada. Més aviat al contrari. Es diria que les prioritats del Govern semblen d’altres, i que els recursos per a la universitat són sempre curts. Els rectors temen que la situació de pròrroga pressupostària no contribueixi a alleujar la seva situació, marcada per dèficits que converteixen la gestió diària en una odissea. Pere Aragonès, conseller d’Economia i vicepresident del Govern, va rebre ahir a la tarda els rectors catalans. Creiem que l’assistia la millor de les intencions. Però les quantitats extra que, segons fonts oficials, podria rebre el món universitari servirien, principalment, per cobrir els increments salarials dels últims anys i incidirien, per tant, escassament en una gestió universitària més folgada.
El repartiment dels recursos pressupostaris constitueix, en bona mesura, el reflex de les polítiques adoptades per un govern. Tots els departaments voldrien disposar de recursos sobrats per abordar les seves obligacions. Però no sempre els tenen, per la qual cosa es veuen obligats a anteposar determinades partides i a postergar-ne d’altres.
La crisi econòmica va ser severa, la recuperació és lenta i incompleta i les prioritats del Govern no sempre coincideixen amb les que semblarien raonables a bona part dels ciutadans. A tots els ciutadans, almenys, que concedeixen la importància més alta a una universitat dotada de manera que pugui exercir les seves competències en condicions idònies i garantir, així, un futur millor per a tothom.
Les prioritats del Govern semblen d’altres i els recursos per a la universitat són curts