El gran teatre de la política
La fugida cap endavant del processisme serà d’aquests episodis de la política que s’estudien a les universitats. Hi havia zero estratègia –es dirà a les aules– combinada amb un superàvit de personalismes d’estar per casa. Absorta en la creença que “tot va bé” i que “no podran amb nosaltres”, la Catalunya rebel es va anar quedant en un erm empresarial, explicaran. I una vegada amortitzada la inèrcia de ciutat cosmopolita i mediterrània, Barcelona va caure en un alentiment, reduïda a camp d’especuladors, pisos turístics i voreres resistents al tròlei...
Quan fa 25 anys el Liceu va ser devorat per les flames, els polítics al capdavant de les administracions públiques no van dubtar a posar-se d’acord per salvar la institució: el vaixell insígnia de la cultura catalana, etcètera i tal. Fins i tot empreses, mecenes i artistes hi van participar amb sentit de la responsabilitat. A ningú no se li va ocórrer argumentar que el coliseu no havia sortit tan malparat i que si de cas se li podia donar una bona capa de pintura. Posar-se d’acord per salvar Barcelona no desperta, ara per ara, ni una desena part d’aquell interès. I de salvar Catalunya ja me n’oblido. Sobretot després de la sentència que estan cuinant els magistrats del procés. Aquesta setmana el Gran Teatre ha estat escenari de trobada entre forces polítiques que se situen a un i un altre costat d’aquesta llei que diu que garanteix la unitat de l’Estat. I malgrat la tensió que a l’inici s’intuïa, per fi l’aire festiu va regnar en una inauguració de temporada liceista. El públic convidat, autèntic protagonista de la funció, va reaccionar a l’òpera a l’uníson, exultant, empatitzant amb aquell amor que descobreix la inclement princesa Turandot al final de la partitura de Puccini. I va abandonar la festa, el teatre i la Rambla com si hagués passat una catarsi.
Nostàlgia del passat? Potser sí, d’un passat sense conflicte en carn viva. O potser d’un futur en què poguéssim congratular-nos d’haver arribat a temps a una entesa. Perquè això mateix semblava possible l’altre dia al teatre. Sonarà a clixé, però el Liceu funciona com un mirall de la societat catalana. I els seus nous gestors n’han pres bona nota. Passin, contemplin i creïn un nou clima de diàleg, passió i estratègia. Perquè farà falta.
Einstein deia allò que la intel·ligència és l’habilitat de canvi permanent. Cosa que no està renyida en absolut amb la passió. Com va dir la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, parlant dels fanàtics de l’òpera, “jo estic molt a favor de les passions”.