La lí­der pu­ra

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ - Francesc-Marc Ál­va­ro

Fa di­es que vull es­criu­re so­bre Gre­ta Thun­berg i ho vaig ajor­nant. El fet que aques­ta no­ia sus­ci­ti odis tan fu­ri­bunds m’obli­ga a re­vi­sar el meu es­cep­ti­cis­me ini­ci­al so­bre la se­va fi­gu­ra, de tal ma­ne­ra que –amb tots els ma­ti­sos que es vul­gui– m’he de po­sar al can­tó dels que li són fa­vo­ra­bles, per bé que ho faig més per reacció con­tra molts dels seus de­trac­tors que des de l’en­tu­si­as­me. Per exem­ple, és es­fe­re­ï­dor que al­gú ha­gi pen­jat d’un pont de Ro­ma un ni­not que re­pre­sen­ta­va l’ado­les­cent que s’ha fet fa­mo­sa per la se­va llui­ta con­tra la cri­si cli­mà­ti­ca. Al cos­tat d’atacs fo­ra mi­da, Thun­berg tam­bé gau­deix d’ad­he­si­ons di­ti­ràm­bi­ques que, en al­guns ca­sos, te­nen gai­re­bé un bi­aix pseu­do­re­li­gi­ós que pro­du­eix al·lèr­gia.

Per què Gre­ta Thun­berg ha ir­rom­put d’aques­ta ma­ne­ra tan es­pec­ta­cu­lar en l’apa­ra­dor que ano­me­nem ac­tu­a­li­tat? Més enllà de la se­va jo­ven­tut i del seu ta­lent com a ora­do­ra, el que fa di­fe­rent aques­ta ac­ti­vis­ta glo­bal és la con­vic­ció que trans­met. A di­fe­rèn­cia de la ma­jo­ria de po­lí­tics o de molts lí­ders so­ci­als, l’es­tu­di­ant su­e­ca no in­ter­pre­ta, és. No por­ta cap màs­ca­ra, no hi ha di­fe­rèn­cia (ni dis­tàn­cia) en­tre la per­so­na i el per­so­nat­ge pú­blic que ve­iem. Som da­vant d’al­gú que en­car­na una idea però no re­pre­sen­ta cap pa­per, ella és aques­ta idea. Quan ai­xò pas­sa, som da­vant de li­de­rat­ges ex­cep­ci­o­nals, d’una po­tèn­cia es­pe­ci­al. Per ai­xò in­teres­sa tant als mit­jans i per ai­xò ma­teix fa pa­tir si es pen­sa en l’im­pac­te que tin­drà so­bre la vi­da d’aques­ta jo­ve la sob­ta­da po­pu­la­ri­tat de què gau­deix quan en­ca­ra s’es­tà cons­truint com a per­so­na.

La con­vic­ció que ex­hi­beix Gre­ta Thun­berg li ator­ga l’atrac­tiu de la na­tu­ra­li­tat i amb tot ai­xò bas­teix un ca­ris­ma molt fresc, que que­da equi­li­brat per la du­ra fra­gi­li­tat que des­pre­nen la se­va imat­ge i el seu verb. Ens agra­da que al­gú tan di­fe­rent dels ho­mes vells que te­nen el po­der plan­ti ca­ra i di­gui el que diu, hi ve­iem una re­e­di­ció de Da­vid con­tra Go­li­at, és una nar­ra­ció ir­re­sis­ti­ble, amb capa­ci­tat de mo­bi­lit­zar les no­ves ge­ne­ra­ci­ons d’una ma­ne­ra que fe­ia temps que no vè­iem. En aquest sen­tit, Thun­berg ens con­nec­ta amb els anys sei­xan­ta i se­tan­ta del se­gle XX, quan una part dels jo­ves de lla­vors van con­ver­tir-se i ac­tu­ar com un sub­jec­te po­lí­tic nou, una no­va clas­se so­ci­al, se­gons van anun­ci­ar els sa­vis de l’èpo­ca. El jo­vent més ac­tiu exi­gia i con­vo­ca­va els grans can­vis, i s’es­ta­blia ai­xí una no­va re­la­ció en­tre el fu­tur i aquells que menys ex­pe­ri­èn­cia te­ni­en. El Maig del 68 va en­tro­nit­zar el pa­per del jo­ve com a vi­si­o­na­ri i va rein­ven­tar la postal ro­màn­ti­ca de la jo­ven­tut en el pa­per d’avant­guar­da so­ci­al. Gre­ta Thun­berg és l’ac­tu­a­lit­za­ció d’una ac­ti­tud que in­for­ma la cul­tu­ra mo­der­na des dels seus orí­gens, con­tra­po­sa­da a les so­ci­e­tats tra­di­ci­o­nals on els an­ci­ans dic­ten el que con­vé.

La guerra cul­tu­ral que va em­bo­li­ca­da dins de les ma­ni­fes­ta­ci­ons Fri­days for Fu­tu­re po­sa en evi­dèn­cia la nos­tàl­gia que te­nim de li­de­rat­ges trans­for­ma­dors que com­pen­sin l’om­ni­pre­sèn­cia en l’es­ce­na pú­bli­ca de fi­gu­res com Do­nald Trump, Jair Bol­so­na­ro, Vla­dí­mir Pu­tin o, en una al­tra lli­ga, Bo­ris John­son. La Gre­ta és la pro­me­sa d’un li­de­rat­ge que no ha es­tat en­ca­ra ta­cat, do­ble­gat, adul­te­rat o per­ver­tit pel sis­te­ma. La Gre­ta és la pu­re­sa de la cau­sa abans d’ater­rar en l’are­na de la transac­ció i el pos­si­bi­lis­me. La Gre­ta és, fi­nal­ment, l’ide­al en la se­va bri­llan­tor en con­tra de la política com a te­a­tre on els in­teres­sos de la ma­jo­ria són ar­ra­co­nats pels que mo­uen les grans pa­lan­ques. Un al­tre món és pos­si­ble, ex­cla­mem quan surt aques­ta ado­les­cent a l’es­ce­na­ri. En una po­si­ció més ine­quí­vo­ca­ment ins­ti­tu­ci­o­nal, Ale­xan­dria Oca­sio-Cor­tez, con­gres­sis­ta per No­va York, tam­bé di­bui­xa la política com un es­pai amb pos­si­bi­li­tats de ser re­fun­dat –amb te­na­ci­tat– per aquells que se’n sen­ten més al mar­ge.

Gre­ta Thun­berg em re­cor­da l’apa­ri­ció dels pri­mers po­lí­tics eco­lo­gis­tes a la lla­vors ano­me­na­da Re­pú­bli­ca Fe­de­ral Ale­ma­nya, a par­tir dels anys vui­tan­ta, es­pe­ci­al­ment la fi­gu­ra de Pe­tra Kelly, que va te­nir un fi­nal trà­gic. Quan Els Verds van ar­ri­bar al Bun­des­tag, van ado­nar-se que tra­ves­sar el pont en­tre l’ide­al i la tas­ca par­la­men­tà­ria era més di­fí­cil que no sem­bla­va. Aquest vi­at­ge és sem­pre el més com­pli­cat que fan els que pro­ve­nen de l’ac­ti­vis­me i vo­len ju­gar com a le­gis­la­dors i go­ver­nants. Avui, la im­pug­na­ció ge­ne­ral de les ru­ti­nes i con­cep­ci­ons dels po­lí­tics ens ubi­ca en un con­text on els mis­sat­ges de l’ado­les­cent su­e­ca te­nen més res­sò que mai. Si s’es­col­ten els in­ten­sos dis­cur­sos de Gre­ta Thun­berg, ens ad­mi­ren la se­va for­ça i el seu corat­ge, però tam­bé és ine­vi­ta­ble de­ma­nar-se per la rat­lla fi­na, gai­re­bé im­per­cep­ti­ble, que se­pa­ra la in­dig­na­ció del fa­na­tis­me, aquell ter­ri­to­ri pan­ta­nós on to­ta cau­sa cor­re el risc de ser des­fi­gu­ra­da i re­du­ï­da a una in­qui­e­tant ca­ri­ca­tu­ra de to­na­li­tats om­brí­vo­les. El clam con­tra la cri­si cli­mà­ti­ca és una cau­sa jus­ta que ens in­ter­pel·la se­ri­o­sa­ment, però les nar­ra­ti­ves apo­ca­líp­ti­ques amb què al­guns la ve­hi­cu­len po­den pro­duir un efec­te con­tra­ri al que es pre­tén. Els amics de la Gre­ta hau­ri­en d’avi­sar-la d’aquest pe­rill.

A di­fe­rèn­cia de la ma­jo­ria de lí­ders po­lí­tics o so­ci­als, Gre­ta Thun­berg no in­ter­pre­ta, és

JIM URQUHART / REU­TERS

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.